Gestos!

No fa massa m'han regalat un llibre petitó, dels que es llegeixen d'una tirada al rodalies. Té aspecte de breviari, ben editat en paper de qualitat –com solien el llibres abans que els envaséssim al buit en pantalles incandescents-. Especifica que es tracta de paper cent per cent de boscos ben gestionats. Només caldria afegir que és una obra sostenible perquè un percentatge –simbòlic- s'assigna a replantar plançons destinats a nodrir la decadent indústria de la cel·lulosa. Un llibret de full blanc mat amb textura artesanal lleument rasposa. De les mides d'aquelles novel·letes de vaquers i bandolers que gaudien de tant d'èxit a la dècada dels seixanta i durant els primers setanta del segle passat. Eren formats que gairebé es podien amagar al palmell de la mà, a l'infern d'una sotana o es passejaven discretament i sense massa nosa a les butxaques posteriors d'uns texans tot escarnint el protagonista, un polsinós sheriff foraster que encaterinava la rossa del bar.

L'obra es titula L'art de callar, de Joseph Antoine Toussaint Dinouart, reconegut als aparadors dels llibreters com l'abat Dinouart. Un autor del segle XVIII, prolífic escriptor de temes diversos amb predilecció pel món de les dones. Le triomphe du sexe li va acabar costant l'excomunió. Una condemna, ad vitam aeternam, motiu pel qual va redactar, dedueixo, aquest art del restar muts i la gàbia.

La fúria per parlar i per escriure sobre "religió" –ho escriu al segle XVIII- i sobre el govern és com una malaltia epidèmica. Tant els ignorants, afirma, com els filòsofs del dia –potser hauríem de traduir tertulians- han caigut en una mena de deliri. Es pregunta quin altre nom podem donar a aquestes obres amb què ens emboirem, de les quals en són proscrites la veritat i el raonament. Només contenen sarcasmes, burles i contes més o menys escandalosos. Aquestes llicències ens han menat a un punt que hom no pot passar per enginyós, per filòsof, si no es parla o s'escriu –m'aplico la recepta- contra la religió, els costums i el govern.  

Cal, doncs, contenir la llengua i sotmetre la ploma –el ratolí i la tecla també-. Ve a concloure que per a l'home assenyat el silenci s'ha de tornar indispensable per tal de conservar el respecte per la religió i de procurar a l'Estat ciutadans fidels, discrets i virtuosos. Tota una contradicció cridanera lloant la quietud des del discurs loquaç. Cal reconèixer, però, la força impactant del títol. Callar, saber escoltar, abstenir-se d'emetre un judici inoportú és, efectivament, un art difícil de conrear, i escàs, que acostumen a practicar els prudents i alguns savis.

Aquest peculiar autor ens anticipa els fonaments de la comunicació no verbal. Allò que som capaços de transmetre sense articular paraula amb la gesticulació que acompanya els silencis prudents, artificiosos, complaents, burletes, intel·ligents, estúpids, aprovatoris, de menyspreu i, també, el silenci polític.

N'hi ha d'artificiosos que abelleixen els esperits minvants, de desconfiança o de revenja que es dediquen a sorprendre inoportunament. La floreta suau dels complaents ben diferent dels que s'expressen amb silencis burletes i punyents. Els intel·ligents amarats per la passió viva en l'alegria, l'amor, la còlera i l'esperança que causen més impressió per la remor sense soroll de l'ànima que no pas pels mots inútils –perquè fan curt- que els poden acompanyar; la paraula, en aquest cas, només els afebleix. Ben lluny del silenci estúpid.

Mereix un punt i a part el silenci polític. No voldria pas caure en la pedra que combat l'abat Dinouart, d'escriure contra el govern. El practiquen homes prudents que es reserven i es comporten amb circumspecció, que mai s'obren del tot, que no acostumen a dir sense embuts el que pensen, que no sempre poden explicar la seva conducta i els seus designis; que, sense trair el dret a la veritat, sovint no poden respondre clarament per no deixar-se descobrir. Aquest mutisme pragmàtic el podríem  acabar adscrivint al subconjunt dels artificiosos.

Em pregunto què en restarà i què haurà impactat més de la celebrada i mediàtica compareixença política del banquer amb tramoia de sabata de fa just uns dies. Romandrà el discurs o l'amenaça? El gest d'espardenya, semiòticament pudent, crec que ha estat molt més eficaç i visual que no pas l'eixelebrada duresa arrauxada de la paraula.

Tot plegat es tracta de posats, cares i carotes. Una sintaxi d'ulls amb morfologies de celles i expressions que diuen més que una boca o un llibre oberts. Es tracta dels gestos!