26 de gen. 2014

Dalinianes



Un Càdillac descapotat davant de l'Astòria a la Rambla de Figueres és l'indici que el propietari, amb el seguici que el ronda, pren un còctel sofisticat en aquell lloc de la memòria infantil de quan baixàvem a l'Empordà. Figueres anys seixanta, llunyana, senyora i carregada de personatges tocats pel vent. En Salvador Dalí n'és l'exponent més representatiu i l'au més rara que havia niat per aquelles contrades.

En Dalí tenia un aparcament reservat permanentment davant d'aquella cafeteria amb regust novaiorquès. El privilegi de ser el fill insigne de la ciutat. Com el de considerar-lo personatge nacional amb el beneplàcit del règim que li ho permetia i hi col·laborava. Un migdia els comensals de Can Duran van sortir al carrer pertorbats pel soroll d'una batedora d'atmosferes. Un helicòpter de l'exèrcit traslladava, temeràriament penjat pel damunt dels teulats de Figueres, un toro que havien estossinat a la plaça de braus els espases més insignes i amics d'en Salvador. Aquell animal va acabar a les graelles de Port Lligat atipant egos i protagonismes.

Es compleixen els vint-i-cinc anys de la mort del geni empordanès. Una temporada que ha estat perfecta per a la salut del personatge despullat dels seus acudits. Ha crescut. Ha millorat en reconeixement des que reposa a la teatral cripta del seu museu. Com deien els avis que el coneixien de petit –El mal se'l fa ell mateix –tot i que les disbauxes al·lucinògenes del seu crític surrealisme paranoic n'eren alienes, o no han transcendit, a allò que no es tractés d'un pa de pagès, els ous a les façanes, el mostatxo i els rellotges flàccids.

A en Dalí hi ha una gentada que li deu el mestratge avantatjat amb què va predicar pel món les seves extravagàncies i tarambanades. Va ser dels primers a jugar amb la seva imatge, a vendre's arrogantment des de la consciència –certa amb els anys- que era un geni universal amb totes les lletres. Un Dalí mesurat sense estridències ens hauria decebut. Ell era en si mateix l'espectacle, el pallasso llest que encisava i ens feia riure mentre menystenia el que l'envoltava. Irònic amb nota, intel·ligent, sorprenent i diví. Va endevinar que els déus li farien un lloc al seu costat i enlloc d'amagar-ho, ho cridava.

Quantes estrelles rutilants de la música, del teatre, de l'òpera i del món de les arts plàstiques no li han manllevat el posat i el discurs. Va estar dels pioners a manipular la imatge pública, la posada en escena, el gest, la paraula. Dalí era excessiu. Tant que algunes interpretacions –avui en diríem performance- en van aprimar la consideració com a un mestre del dibuix. Ara, des de la perspectiva perfecta que dominava, se'l comença a percebre despullat del bigoti, del bastó, del Càdillac i de les comparses que li feien costat; n'emergeix revalorada l'essència que ha llegat, la seva obra.

La genialitat d'un artista que dibuixava pintant. Un artesà genial amb ofici que es proposà de meravellar-nos. Certament ho ha aconseguit. I més que ho farà perquè el temps juga a favor seu. Aquest mediàtic Da Vinci purificat per la tramuntana ha d'esdevenir encara més un dels grans referents del segle XX.

Hàbil i aprofitat recíprocament amb i pel poder. Existencial endormiscat, no compromès, no social, persona ambigua en massa sentits. Només era ell i després venia en Dalí de qui sovint parlava en tercera persona. Va navegar en aquell pou de misèria i foscor oblidant –o sent conscient- que la seva actitud tenia un peatge. El que li ha tocat pagar per acolorir els cromos grisos del franquisme fins que els dies i la pols dels calendaris ho emboirin mica en mica.

Mític personatge de la mítica congregació per a nens de casa bona que va estar la Residència d'Estudiants de Madrid. En Lorca, en Buñuel, en Pepín Bello, en Rafael Alberti, la Mª Teresa León, en José Moreno Villa. Tots membres de l'Orde de Toledo amb seu gastronòmica a la Venta de Aires. Un congrés professional, fa ben poc, m'hi va retornar. La Venta encara té tapades i no ha pogut recuperar les guixades d'un d'aquells estrafolaris que concretava les expansions dels àpats excessius sota de la calç amb què la mestressa de l'establiment ho va esborrar. A en Dalí, a vegades, també li desdibuixaven les obres. Els de la Fonda Duran duien les tovalles de fil a la tintoreria.

Juraria que ho vaig viure en persona si no es tracta d'un altre miratge surrealista. Principis dels anys setanta a Zocodover, la plaça major de Toledo. En una taula propera a la terrassa del Café Espanyol –avui seu bancària- hi seien en Buñuel, en Dalí i l'Amanda Lear, l'ambigua segona musa daliniana després de la Galarina. El que més em va sobtar de qui es proclamava" una muller com qualsevol altra" va estar la manera com el pintor de Cadaqués la conduïa, amb un collar i una cadena subtils de pedreria i disseny. Com qui treu el quisso a passejar. Ningú gosava recriminar-li res. Una monja amb hàbit se'ls va contemplar breument i es persignà –Que Jesucrist us perdoni!

L'antecedent en tres dimensions de la Mae West preludia l'Andy Warhol i el Pop Art. El brau volador de Figueres penjant de l'helicòpter militar no deixa de ser una estampa per a les elegies toreres d'en Federico García Lorca mentre en Buñuel aparca un revòlver carregat al costat de l'ampolla damunt d'una taula mexicana o en Velázquez descobreix que els mostatxos poden ser una marca registrada. El més quevedesc dels artistes del segle XX és en Salvador Dalí. El més eclèctic i el més escarnit, des de França entre l'amor i l'odi de l'André Breton al deutor Yves Tanguy.

El pare notari el batejà amb el mateix nom del primogènit mort. Diuen que en Salvador reencarnat li va tornar el deute vital en un pot o en un preservatiu usat –els assagistes no s'hi posen d'acord en un afer tan personal i íntim-. Sempre ha estat mal vist que un fill es dediqui a pintar mones o a la faràndula. Un episodi per a una obra matèrica amb textura Tàpies, però aquesta és una altra història. Com la de la relació amb en Picasso.

Un crostó de pa, la imatge del pla Marshall americà, associat a la llet en pols i el formatge escolars de la nostra infantesa durant la postguerra mundial. Els Crists renaixentistes d'en Mantegna, l'apoteosi de la perspectiva estirada fins al límit per en Dalí. Els impossibles elefants fràgils, els rellotges pansits... Tot un món oníric carregat d'oques com cignes en un univers de migdiada amb la digestió pesada mentre les formigues pessigollegen o els terres es tornen elàstics. Hitchcock a Recorda. Walt Disney visitant el Cap de Creus. Abans, però, Un chien andalu o el calfred al caire d'una navalla. Tot és possible per al versàtil autor del logotip dels Chupa Chups, dissenyar roba, comercialitzar perfums i joies. Vendre els somnis!

De finals dels anys seixanta en recordo, si tampoc no es tracta d'una altra il·lusió inconscient que em juga una mala passada, la corrua de cotxes negres com escarabats que es dirigien a Setcases. En Dalí amb un Càdillac lluent i el seguici –les autoritats el rondaven com mosques vironeres- celebraven un dinar en un restaurant d'aquest llogaret. Vehicles americans, "haigas" en deien. El desig dels que s'ho podien permetre van batejar-los –Que "haiga" de todo!-. Les llegendes dels temps parlen que després d'aquell banquet en Dalí va gargotejar un xec lliurant-lo a l'amo del restaurant que no el va fer efectiu mai a la sucursal de Camprodon. Quelcom incomprensible per a un nen, la signatura d'una persona, per molt Dalí que fos, valia més que no pas els bitllets signats per un ministre d'en Franco. Aquell dia vaig decidir que de gran volia ser com en Dalí!

Ja desperts, en ple segle XXI, dels ous dalinians de polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica n'ha eclosionat un poll xic, pic, pellaric, camatort i becaric amb el qual el govern arrodoneix el 25è cap d'any de l'Avida Dollars. El millor homenatge que li podria escaure. Una mesura macroeconòmica de l'executiu del PP ha decretat una rebaixa de l'IVA, del 21% al 10%, en les transaccions artístiques aplicable també a l'art faller de la Rita Barberà. Un gest sensible –surrealista i subconscient- que proclama l'equitat en matèria cultural mentre afluixa el dogal que ofega els aturats.

Ah, si la polla no hagués sigut xica, pica ni pellarica...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada