Aquests dies es compleixen els setanta-cinc anys. L'hivern del 1939 era
de gener fred i dur de passar, dels d'abans del canvi climàtic. Amb neu, els
camins glaçats i, sobretot, molta por. El Ripollès fronterer amb França va
estar dels últims territoris que l'exèrcit victoriós va conquerir a la
República. A la Vall de Camprodon s'hi amuntegaven la ràbia i la melangia enfilant-se
en la impotència paorosa dels dies cap al Coll d'Ares.
Tenia lloc la "reculada". Un mot d'infantesa que, amb els
anys, engruixia el diccionari xiuxiuejat dels grans. Per parlar d'aquelles
coses acotaven el cap, abaixaven la veu i abans de nomenar l'horror tombaven a
banda i banda l'esguard mentre comprovaven que no hi hagués roba estesa.
Cent mil persones -100.000!- van creuar a l'altra banda durant aquell
febrer per Coll d'Ares. Una carretera que moria en la plaça de la duana
esgarrapada en la roca viva a l'aiguavés que separa Catalunya amb França. Molló
–un topònim que significa fita- era l'últim indret habitat abans d'arriscar,
vessant amunt, la muntanya despullada i aspra mal pintada de blanc glacial. El
fred interior entelava els indrets costeruts a les envistes del Canigó.
Just allí s'acabà el món. L'aiguabarreig de vehicles, cotxes i camions,
que no podien anar més enllà, eren abandonats i estimbats a les clotades perquè
d'altres pugessin apropar-s'hi, a la frontera. El tren de les mines també
perdia la via i la vida a Sant Joan de les Abadesses. Vagons carregats de
material bèl·lic i d'intendència van esclatar, com els ponts, en una estratègia
de terra cremada per impedir l'avanç implacable de les tropes franquistes. Eren
dies de jocs de llum i so sense fonts màgiques sembrant de metralla i ferros
recargolats els espais. Els avions ja havien bombardejat les poblacions i
alguns masos. Estralls! Més por.
Primer, els soldats moros de la guàrdia i l'exèrcit colonial d'en
Franco passant a ganivet una discapacitada en una casa de pagès a la Serra de
Cavallera que, aterrida, els llençava l'oli roent d'una paella. Després
soldats, després carrabiners de tres en
tres i, per últim, quarters arreu. Trinxeres de postguerra amb búnquers -monuments
de victòria- atalaiant la carena en prevenció inútil d'exèrcits napoleònics i
maquis esparracats.
La reculada cap al no-res va sembrar els camps amb llavor d'armes i
munició durant molts anys. Bombes, granades de mà, obusos, fusells, pistoles,
baionetes i capses metàl·liques de munició –teca a dojo per a metralladores-
van formar part de la collita i, també, d'un aixovar lúdic per a criatures.
Jugar amb bales, no precisament a bales, en batalles innocents per veure com la
pólvora, de cal·ligrafia rabiüda, tatuava cors amorosos en la fusta.
Llençar-les a les brases des del baluard d'una soca d'arbre i sentir com
xiulaven perdudes i s'encastaven infinit enllà cercant carn i os.
Va estar la retirada. S'hi escolaren la vida en la corrua de ferits i
l'esperança per a les criatures, dones i avis d'ulls plorosos. La guerra
s'acabava a un preu molt alt mentre florien nous uniformes i himnes per a anys
de victòria. Ignomínia, deshonor, oprobi, foscor barrejats amb molt de fred i massa
gana. Caos i desbandada en la incertesa havent creuat la ratlla invisible de
Coll d'Ares. –Allez!- Començava, per
a massa ànimes, la diàspora dels vençuts.
En la fita, els udols de gos es van convertir en camí nocturn, una drecera
per a contrabandistes i refugiats que passaven d'amagat. Nits al ras, a les
pallisses i als espais neutrals de la fosca sense lluna.
-Allez, allez!
