Ja m'abstindré bé prou d'exercir de profeta de l'endemà o de cronista
esportiu. Sobretot per les meves mancances, jo em considero un afeccionat amb
un perfil de rebaixes tirant a molt ignorant en matèria de gespes, xarxes i pilotes.
M'hauria de limitar a reescriure allò que les insignes plomes esportives ja han
redactat i diagnosticat, segurament encertadament i amb molta metafísica
aplicada al futbol. Perdoneu-me, per endavant, la gosadia.
La premsa ve carregada de les derrotes del Barça. La desqualificació de
la Champions encara pesava com una
llosa quan dissabte passat l'equip va tornar a perdre per un gol davant d'un conjunt
modest, el Granada. Ara sí, final d'una etapa. Només ens restava l'antídot de
consolació amb la Copa del Rei contra el Reial Madrid. Un partit que ha esdevingut
la flor de plàstic sense perfum que cau damunt del taüt just abans de les
palades de terra que enterren l'era gloriosa dels últims cursos. Avui, els
diaris tots, especialment els esportius, amb lletra gruixuda en publiquen
l'esquela. El futbol català està de dol. I com se sol mormolar en aquesta mena
d'actes luctuosos jo també els –em- vull acompanyar en el sentiment.
De la glòria excelsa i de viure immersos en l'aura mítica de ser
considerats el millor equip del món a la misèria humana d'aquests dies només
s'explica perquè els déus ens han abandonat. L'afecció, que perd la memòria a
velocitats siderals, ja dóna per fet l'esfondrament del Titànic futbolístic. Un exquisit cadàver esportiu. Una davallada a
les fosses abissals, fosques i sense l'escalf a què era avesat durant les
últimes temporades. Un bloc de gel immens ha refredat per la via ràpida la
màgia de l'equip quan la gestió semblaria atacada per una devastadora grip més
que estacional enfosquint el firmament carregat d'estels rutilants que se
suposa conforma la plantilla de l'equip. Algú ja els retreu el caràcter
mercenari o de soldats de fortuna ben de manifest al camp del combat on s'han
malbaratat tres guerres en tres batalles menors, alguna d'ignominiosa.
Potser tot és més senzill, menys bèl·lic, planer i fàcil d'entendre del
que pinta, un color apastelat de gos quan fuig amb la cua entre cames. Entre
els que manen, els que entrenen i els que juguen hi ha d'haver la clau de la
patacada. Amanida, també, amb l'atzar de quan l'esfèrica entra o retopa contra
el pal del destí. Es tractava d'un equip amb els millors i més reconeguts recursos
humans –altrament anomenats estrelles de les pilotes- que per com cobren
haurien de garantir mínimament els resultats i els objectius. Un principi clar
al món de les finances que fa figa en una empresa que es juga amb dinàmiques de
peus -El futbol és aixins! –declara
el savi. El cap, sobretot en un equip de baixets, semblaria més una estratègia
complementària o un luxe excepcional que ha existit i ha excel·lit mentre el
Barça ha estat entre nosaltres, al món dels vius.
A les intrigues pel fitxatge del noiet brasiler, a la gestió de la
junta o que si en Messi ja no corre també hi ha que en Pinto hauria de canviar
d'imatge o que la Shakira destarota en Piqué. Ja s'ho faran aquells que en són
experts. La meva pregunta és qui ferra aquests personatges per damunt del bé i
del mal. Qui posa ordre i disposició entre els gladiadors vencedors considerats
semidéus i coronats amb tota mena de privilegis. Tants que ratllen i,
ocasionalment, ultrapassen l'obscenitat. Si valorem el sou i la consideració
d'un futbolista mediàtic amb un aixecador de peses i pedrots, si mesurem els
recursos d'una estrella de les pilotes amb els d'algú que es dedica a la
recerca, no resistirien cap mena de comparança. Aquells guanyen per penals i
sense baixar de l'autobús!
Dilluns es podia observar un fet còsmic inusual i força inèdit, la
lluna roja. Levitava plena i fatxenda com un formatge sense queixalar lluint un
color taronja desmenjat a recer de l'ombra de la terra. Quelcom que les
creences populars i antigues associaven a les desgràcies. El fenomen, doncs, ja
preludiava la desfeta del Barça al camp del València contra el Reial Madrid. Era
quelcom astronòmicament cantat. Aquest matí, la sàvia i predictiva meteorologia
evidenciava el cataclisme sideral una vegada més, el dia s'ha aixecat
ennuvolat, gris i trist. L'atmosfera reitera que el món global del futbol
inicia una nova era sense l'hegemonia dels catalans. Curiosament, aquesta
calitja emboirada només tapa el principat, a la resta de la Península i del
globus terraqui fa un sol de primavera que crida a l'assemblea de les orenetes
i d'altres espècies epidèrmiques del nord que ja han començat a arribar i es
torren a la sorra de les costes mediterrànies. Malgrat tot, la vida ha de
continuar i l'espectacle no es pot aturar.
Que fàcil ha estat ser del Barça aquests últims temps fins ahir a
quarts d'onze de la nit! El soci, el simpatitzant –un record pel Núñez- i els
culés en general van –vam- patir la sotragada punyent i en pròpia carn d'una
medicina a què no érem avesats a entomar –un altre record per al zero a cinc-.
Amb les pupil·les enlluernades per l'oripell, l'afalac i les copes assolides,
el Barça d'ahir també era "més que un club" que esquitxava el derrotat
perfeccionisme català de l'ensimismamiento
muy suyo amb què ens defineix l'adversari. Fimbrava dolgut el nostrat sentiment
que traspua de la samarreta. Ahir no era enlloc l'actitud. Foc nou! S'ha de
convocar, amb caràcter d'urgència, un acte de fe blaugrana a Canaletes per
cremar-hi públicament els culpables de la desfeta –Que n'aprenguin!
Mentre -només em permetre un suggeriment per a la polèmica o la
provocació- cal vendre l'estel que s'apaga com un ciri pasqual si la FIFA, o
quin sigui l'organisme competent, els –ens- ho permet. Cada vegada que en Messi
exerceix el passi torero de l'estaquirot,
la cotització a la borsa de valors recula molts enters. Que a la llarga hi
perdran/-drem calés.
L'equip, l'entorn i les rodalies esportives són –som- en un Via Crucis penitent
arrossegant cadenes i exhibint nafres. Patim el calvari de la lògica dels fets
en una roda de la fortuna implacable. Ja ho anunciava un filòsof del meu poble
tot cercant el secret del moviment continu: tot el que va molt bé, allò proper
a la perfecció, només és susceptible d'empitjorar; tanmateix, sostenir
l'excel·lència és tasca inabastable impròpia dels humans que practiquen el
futbol.
Hem assistit a l'últim sopar amb pizza d'encàrrec i amb un bri
d'esperança. Deien que els miracles existien. Ens hem despertat de bursada en
un divendres laic de dol. Només ens resta el consol, qui no ho fa és perquè no
vol, dels diumenges de resurrecció. Quan els déus de l'Olimp futbolístic, amb
el concurs de la Verge de Montserrat, sortiran i no tornaran a caminar com en
Llàtzer, sinó a córrer com solia en Messi.
Que així sigui! Bona setmana santa!
