Vaig accedir per l'entrada més nova, la façana de la Passió, la del
grup escultòric d'en Josep Maria Subirachs. Encara havia de transcendir la
notícia que l'escultor ens ha deixat. És la primera vegada, després de tres
dècades, que torno a visitar expressament el temple. Impressiona la nau, que
avui és plena de cadires encara buides per a una celebració multitudinària.
Sota, a la cripta, s'hi desenvolupa la impossible vida ordinària d'un espai de
culte aliè a les cues, als guies i als flashos. Els feligresos que els pertoca
aquesta parròquia deuen ser dels més retratats de Barcelona. Unes àvies amb
pressa m'empenyen sense pietat rondinant per no fer salat a la missa de dotze
que els assajos de càntic en el temple
nou -sense massa harmonia- preludien.
A l'interior, boscos de pedra tardorencs amb llum de primavera. El
modernisme destil·lant-se fora de temporada i interpretat amb arranjaments
intrèpids. És màgic com els vitralls
pinten la pedra i modelen càlidament el formigó. Ho presideix el crist d'en Francesc
Fajula, l'escultor de Sant Joan de les Abadesses, que s'ho mira suspès i
sorprès.
Impressiona. Meravella. Sobta. I suposo que a algú també el decep. La
simbologia dels evangelistes contrasta amb la dels medallons a les mesquites
exaltant l'Al·là sota de les cúpules. El sistema gaudinià impacta. Les
solucions orgàniques de bosc metafísic admiren. Sens dubte, una catedral per al
debat i per a la controvèrsia de si es tracta d'un pastitx o d'una obra d'art
en majúscules. L'èxit de visitants, de turistes i les cues per accedir-hi n'evidencien
el prestigi com a un símbol innegable de la ciutat. Barcelona –Catalunya- i el
modernisme amb un temple encara en construcció. Com si a l'actualitat, salvant
els segles i les distàncies, poguéssim assistir a la construcció d'una esfinx
en directe. D'una que només tingués la base i poca cosa més, la resta encara a
les mans dels constructors de piràmides del segle XXI.
I tot embolcallat pel misteri gaudinià, un personatge barbut i
escanyolit a qui va atropellar un tramvia del progrés. Les fotos del seu estudi
i del cau on dormia són un revelació del tarannà d'aquell reusenc a qui s'han
entestat a beatificar. Quants artistes figuren a les nòmines del santoral?
Vaig seure en el banc de pedra que voreja la nau. Un ritual personal,
una pretensió, tot escalfant la matèria per carregar-la amb vitalitat. Malgrat
la gernació que s'hi aplega, el temple és fred, manquen el fum de les espelmes,
els perfums dels encens i l'escalf de les pregàries dels segles. Tot esdevindrà
en una obra projectada per a les visites breus i concentrades de les que es
gaudeixen a glopets i en recolliment. Una catedral, un temple per al ritual i per
a la introspecció espiritual.
El tractament escultòric impacta. La façana del naixement i la façana
de la passió s'assemblen com un ou de pasqua a una castanya sense empolainar.
El manifest de la línia modernista traït per la recta i l'angle obtús en un
contrast abrupte on l'encaix ha estat diana de crítiques i desafeccions sense pietat,
desercions entre la tropa del mateix exèrcit d'artistes. La immortalitat a cop
de cisell, en Subirachs, ja la té guanyada, caldrà veure com evoluciona, si amb
els anys també pujarà als altars dels artistes sants, com en Gaudí. Qui serà el proper protagonista. Qui esculpirà
el nom propi amb accents d'arreu del món mormolats pels guies turístics.
Prediuen que el 2030 ha de ser l'any de l'acabament de l'obra. Jo, des
d'una estratègia turística i comercial, no m'afanyaria pas. Poder-la visitar,
enmig dels paletes i de les grues desafiant la tramuntana de la bombolla, és un
al·licient més. Una fita monumental queixalada per l'enigma del que en
resultarà. I, alhora, un pretext etern per a la recapta –que no li caldria-
mentre el campanar pretén d'arribar al mateix replà del cel, però roman gràvid sense
resoldre's eternament.
En la majestuositat, jugant amb les formes del postmodernisme matèric
en un trencadís d'ombres i llums, descobreixes –a casa- que la càmera la tracta
bé. Decididament, la Sagrada Família, també és molt fotogènica. És una model
púdica per a orientals amb paciència xinesa mentre, aplomada i soferta,
amorteix – i per molts anys!- la trontolladissa apocalíptica dels combois de
l'alta velocitat ferroviària entre Madrid i Barcelona.
No trobo com finalitzar aquesta entrada. Dubto entre deixar-ho estar o
arrodonir-la amb el que s'ha escenificat aquesta setmana a Madrid, al Congrés
dels Diputats. Rebutjo la idea, per planera, que el palau dels lleons de la
Carrera de Sant Jeroni també roman en obres. Allí, aquell sagrat temple civil de
la democràcia ja té dissenyats uns plànols inflexibles que no han permès cap
frivolitat escultòrica catalana, ni al meritori Subirachs amb el grau de beat assolit,
li consentirien d'aprimar els ferotges felins. Ha quedat clar. Res no es toca. La
Constitució no està en obres ni li cal una restauració.
Compte amb el trencadís!
