Hi ha èpoques que no es mereixerien
figurar als àlbums de la memòria. Qui no ha sofert o pateix la fúria dels
elements desfermats en allau desafortunada caient-li al damunt sense aturador
com un castell de cartes que s'ensorra. Aquesta setmana ha estat especialment
delicada. Una mena de conjura astral catastròfica ha constatat la imatge de les
fitxes del dòmino precipitant-se una rere l'altra veloces enmig de la
impotència –o la incompetència- per aturar-ne els estralls.
M'ho faig jo, però m'imagino els
responsables de la política retallant els titulars, les notícies i les
fotografies dels diaris on apareixen i com els col·loquen –alguns els deuen
emmarcar- en un espai prou ample, al rebedor o al despatx. Raconades íntimes on
gaudir de les escomeses dels mitjans, per bé o per mal, i on se'ls deuen
engreixar les manies obsedits per les lloances i pels cops de roc directes a la
clepsa amb què es desdejunen cada matí. Matins de cafè amarg i de cor agre
alternats amb dies de melindros. Pair tant de paper té molt de mèrit i un punt
d'aparell digestiu de tauró.
Perquè als polítics, encara que els pugui
afectar l'horòscop i els capricis astrològics, el que de veres els impacta és,
així que despleguen la portada, la certesa de si la podran emmarcar tot
posant-la en una banda o altra de la taula o, simplement, la penjaran a la
paret com si es tractés de relacionar la genealogia sospitosa d'un cas criminal
de novel·la negra per resoldre. En la tria no cal capbussar-se en subtilitats de
lletra petita, que amb els titulars en fan prou. Hi ha temporades que al racó
de pensar -on els condemna l'opinió pública- hi ha d'haver un empaperat considerable
i una coincidència de judicis que els ha d'aclaparar, encara que no ho
demostrin mentre surten del portal en direcció a la presidència, al ministeri,
a la conselleria o a la casa de la vila amb el millor dels posats i el més
blanc dels somriures.
Aquesta setmana és d'aquelles que ha d'haver
empastifat de retalls el mur de la política. La premsa, les xarxes i els
comentaris de la gent sense altaveu, davant del primer cafè del dia al bar de
la cantonada, ja els metralla amb acusacions, retrets i desqualificacions que
ratllen l'esgarrifança. També em pregunto si els deu afectar molt o, senzillament,
apliquen la dita: ‘el teu mal passar procura, que el temps tot ho cura’.
Continuo fent-m'ho jo -tot posant-hi
molta imaginació- per visualitzar la paret on el rumor i la notícia els
afusella o els santifica. Un espai amb el llindar d'allò objectiu i sense
maldat al bell mig. Que ben poques noves el deuen habitar aquest lloc neutral,
gens tendenciós o sense penitència interessada. Als costats, en platerets
imaginaris disposat com retrats de família en una mènsula entranyable, hi faig
el gruix de la setmana. A banda i banda, el cafè amarg i l'actualitat
mel·líflua sense barrejar.
M'encanto només en els titulars i en les
fotografies. N'hi ha una que té diverses rèpliques. Més o menys artística. En
diferents hores del dia il·luminada pel sol ixent o ponent. Més propera o més
llunyana, amb més horitzó o menys detall. Versions diverses amb un missatge
visual nítid i colpidor, claríssim. En primer pla es veu l'hospital de Madrid
on hi ha ingressada l'auxiliar contagiada pel virus. Rere d'aquesta silueta amenaçadora
i vírica de l'hospital Carles III n'emergeix la "V" victoriosa
invertida de la seu de Bankia. Paro
l'orella per si m'arriba la remor de les declaracions terribles dels
responsables sanitaris de l'Estat i de la Comunitat de Madrid. M'hi apropo per
si emana la sentor d'un gos incinerat que cobreix amb boira baixa la ignomínia
de les responsabilitats. I en l'eco per la repercussió m'esgarrifa el
desequilibri existent entre aquest quisso quixotesc i l'epidèmia sense exportar
a la precària frontera africana dels desemparats.
Tafanejo mentalment en els munts de paperassa que ha acumulat la
setmana. Encara són allí, sense classificar, apilotonats i caòtics. Retalls de
pàgines de color sèpia, espessos com una sopa de lletres, amb pressupostos i
inversions. L'olor del mar –com de musclos a la marinera- em porta a la
plataforma desnonada del projecte Castor. Em comprometo a no deixar radiadors
ni llums encesos i a canviar les bombetes de baix consum per l'eficiència dels
leds. ¿Amb la mesura en compensaré la pujada durant tres dècades? Una bafarada
de quitrà calent té a veure amb les inversions de l'Estat a Catalunya. Em
pregunto a quin cantó posarà el retall de premsa –i del pressupost- en Montoro
i a quin en Mas-Colell. Hi saltironeja alegre la música ambiental d'una suite esqueixada
per a banda magnètica de tarja opaca i violoncel.
En contemplo el posat de novel·lista
jurídic impublicat –i apallissat- del Santiago Vidal i el contrasto amb la
solemnitat gravitatòria del president del Tribunal Constitucional, el Sr. Pérez
de los Cobos; a la túnica d'aquest hi resplendeix un brodat promocional de la
FAES treballat amb molta filigrana i punt de creu. Ambdós poden coincidir –el
primer de figurant i el segon de galant-, en una nova sèrie televisiva de
jutges en la cruïlla a l'estil Perry Mason. Una producció grisa i sense massa
argument que em penso estalviar perquè en sospito el desenllaç abans que en
comenci el rodatge.
Entre la paperassa hi destaca, per la
textura setinada de la bona, la referida a la Corona. El nou rei reapareix
enmig del brogit supersònic dels avions i d'una cabra. Massa soldats i massa
ferro de matar per a una portada glamurosa. Després de la meteòrica coronació,
la monarquia ha sortit al carrer marcant el pas. A Barcelona, lluny de les desfilades,
a la Plaça Catalunya -declarada la nova riba de la Pilarica cantonada amb
passeig de Gràcia- s'hi ha aplegat l'unionisme del dia de la Hispanitat. Els
mitjans que s'hi refereixen es dediquen al recompte de metres quadrats de les
banderes que onegen d'una i altra sensibilitat. M'adono que no passen per alt
la qualitat tèxtil teòricament descatalogada, la que encara, però, oneja en
algun indret de la ciutat sense eufemismes preconstitucionals agermanats amb
esvàstiques. Un clip d'oficina hi subjecta, adossada, la crònica d'un noi a qui
van engarjolar una nit per desplegar una estelada en un poliesportiu a
Saragossa.
Hi ha la instantània, present arreu, la
que no perd vigència malgrat el cúmul de fets i notícies que l'envolten, hi
coincideixen o que en són l'efecte. La que no s'arracona malgrat les sentències
tot generant muntanyes de paperassa. Latent i actual. Que cada fotograma és un
argument més quan alguns hi rumien una oportunitat menys. El procés, així en
genèric, omple els suros pendent de l'hora que el puguem emmarcar. La setmana
que comença és clau amb cada vegada menys indecisos. Els partidaris de l'opció
possible que s'hi vol consultar vivim atònits per allò que és capaç, i pel que no
deixa fer, l'Estat espanyol. Una oportunitat que els catalans tenim coll avall
i que els partits favorables no haurien d'esbocinar trencant la unitat. Poques
vegades l'adversari juga tant a favor i contra la indecisió.
Quanta activitat només en una setmana que
coincideix i ha culminat celebrant el patró del Club Super3, Sant Petri de Montjuïc, a l'ermita de l'estadi olímpic s'hi
haurien aplegat més de tres-cents mil fervorosos pelegrins entonant els goigs
de l'edició d'enguany –Em moc! Em moc! M'agrada l'esport! Em moc! ...moc!
Bona setmana!
