Ens acostem a la Plaça de Catalunya per
la Ronda de Sant Pere. El paisatge urbà vibra esquitxat pel groc que assolella
la concentració d'Ara és l'hora. Les
12:15 h. A mesura que ens apropem a l'epicentre, la gentada, les estelades i
l'ambient és el que pertoquen. Viure-ho al mig de la Plaça ja és quelcom dificultós,
hem de romandre en una de les escales que hi porten, recolzats a la molsuda barana.
La plaça, el passeig de Gràcia i els carrers que hi menen es van omplint. Les
12:30 h. La guàrdia urbana xifra l'assistència en 110.000 assistents. Les 13:45
h. De tornada a casa les artèries són corrues groguenques, la Ronda, Via
Laietana, i també la Baixa de Sant Pere, van exercint de desguàs. La rierada,
com és habitual -i ha confirmat encertadament en Tomàs Molina- no ha produït
estralls. Cap incident!
Acostumats a les grans diades, aquesta
concentració a la Plaça Catalunya és, tot i la participació, més casolana. Hi
ha present el punt de contrast a la que s'hi verificà tot just fa una setmana, el
12 O, amb els contraris a la consulta per a una segregació independent que avui
s'hi exigeix. No veiem des d'on som ancorats l'escenari on diuen que en Llach
en persona hi posa la música de fons al poema d'en Miquel Martí Pol, "...
tot és possible". Un recitat
emocionat que creix fins arribar al clímax, perquè tot és factible en aquest Ara mateix que viu la cosa catalana en
la qual no "tot està per fer".
Hi reconec cares fora de context, companys
de feina, actors i algun polític que no habita la fila zero. La premsa passa
llista i hi posa noms –o absències-. En Jonqueres, omnipresent des de Sevilla, ha
compartit el llegum amb una família andalusa. La muller d'en Mas, el conseller
de cultura, la consellera d'ensenyament... i la Núria Feliu. Cares
protagonistes a qui s'adrecen les estrelles de l'acte, les senyores Muriel Casals
i la Carme Forcadell, per aquest ordre. Són la imatge enèrgica de dues tietes
amb un tortell dominical de crema catalana amagat entre les bambolines, a l'escenari.
Ressentiment i rebuig per una infidelitat a mig consumar amb què els
pretendents les haurien ultratjat -Que dels homes no te'n pots refiar, Muriel!
–li mormola a cau d'orella la Forcadell colèrica aixecant enèrgicament una
cella –Vols dir, Carme? –qüestiona l'altra amb posat un pèl ingenu.
Que no és encara desamor irreparable ni
un engany indubtable. Sí és el que sembla, un acte de reconciliació, de bona
voluntat, però públic. Un reality show
en directe on els testimonis han decidit –una mica cansats- d'envair el plató o
el camp de joc. Amb un toc de Hay una
cosa que te quiero decir, Arturo, les mestresses de la societat civil
treuen de la bossa de mà el contracte prematrimonial disposades a tirar pel dret
–i a viure en pecat- si aquest divorci entre els polítics i la societat civil
no es redreça o es consuma.
Les coses clares i les urnes espesses,
sense tant d'aigualiment. A primera línia, com els entrenadors del match, els polítics observen,
assenteixen o callen. La Núria Feliu està apostada a la trinxera, per si les
coses acaben a ritme de bolero lent. El missatge és clar i cridat ben fort, que
retopa a les parets incrèdules dels grans magatzems mentre les sirenes al Moll
de la Fusta xisclen properes per la recuperació del mercat dels forabords. Una
edició més del Saló Nàutic amb Ítaca a l'horitzó i la mar farcida de gavines
apocalíptiques.
Unitat, urnes i termini! La trinitat del
decàleg resumit i concentrat com els cigrons de mal pair que s'ha d'empassar
l'Oriol Jonqueres. En aquest punt de no retorn on som instal·lats els catalans,
la gentada és diversa amb predomini únic del groc gira-sol que esclata i es decanta
per la "unió", el clam més corejat en la trobada. Independència és
palesa i obvia bategant sota les estelades i les samarretes d'una ciutadania mesella
que no defalleix perquè "és possible".
Com la música de pel·lícula homèrica amb què en Llach acompanya el missatge del
dia.
La concentració és una mica segona edició
de l'últim 11 S -el de la "V"- amb matisos, però. Samarretes reciclades,
algunes encara baules un pèl descolorides de cadena humana d'una altra manifestació.
Ostentació simbòlica amb majoria d'estelades –la reedició actualitzada de les
devaluades senyeres- entapissen la soferta i mal resolta urbanització de la
Plaça Catalunya. Coloms atordits, aus urbanes d'ensurt setmanal, que a manca de
veces fugen en bandada sobrevolant la invasió dels espais.
És una convocatòria, a diferència dels
setembres, de retrets amb esperança. Amb la gent exercint de notaris pel
compromís picolat. Gent que vol testimoniar les clàusules del contracte. De públic
compromès amb el cop de puny damunt de la taula dels polítics. Al costat, àvies
assegudes a la barana de l'escala, gent que encara intenta accedir al rovell de
l'ou de la plaça i famílies senceres amb infants. I un gos simpàtic que s'hi
afegeix udola a la cridòria.
Plaça Catalunya també drena per Via
Laietana. La grogor de safrà tenyeix la vorera de la comissaria de la Dirección General de la Policía. Algun
crit d'independència, i la mirada -quan no la foto testimonial- entre
atemorida, curiosa o desafiant a la policia que en custodia la seu. A banda i
banda, furgonetes policials protegeixen la comissaria. Mossos d'Esquadra i
Policía Nacional. En una de les finestres m'ha semblat veure-hi els espies d'en
Mariano comptant samarretes.
Hem comprat un pastís de diumenge i he seguit
les notícies. És el que té el directe, et pots perdre el serrell de la Forcadell
o el posat de la fila zero. Resumint: unitat, urnes i terminis!
