Un Fiscal General de l'Estat imputa el
president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau pel fets del 9N.
Un general, la màxima autoritat de l'exèrcit, raona l'estratègia en virtut de
la qual les "colònies" toquen el dos quan la "metròpoli" és
mostra feble. Ho amoroseix, magnànimament, amb la voluntat d'anar a defensar la
Constitució allí on calgui -Ferms, companys!-. Un cardenal, el monsenyor
Cañizares, profetitza predicant en un
diari que "Espanya es crema i es dessagna". Per ara –i que duri- foc
d'encenalls i molta pudor de socarrim legal. Combustible separatista amb extraordinari
poder calorífic. Fent amics en un convit sense diàleg i amb poca teca tot
empentant a cops de cul des del banc col·lectiu fins que -ben desplaçats i amb
seients poc confortables- els catalans ens qüestionem allò de si encara no som
prou lluny.
Això succeeix pels voltants del 20N. Una
data molt connotada. Carregada de creus, encerclada, tatxada, celebrada o
subratllada amb marques diverses pels malpensats, els suspicaços, els
malastrucs, els esperançats o els nostàlgics que la tenim emfatitzada a les
agendes del record més o menys recent. Com si morir en un 20N conferís distinció.
Des dels primers setanta –o més enllà - al dia d'avui, que ens ha deixat la
duquessa d'Alba, les efemèrides de les necrològiques van plenes de 20N's en
lletra cursiva. S'hi escauen també l'afusellament del fundador de la Falange i
l'atemptat d'en Carrero Blanco a Madrid. Sense oblidar d'altres aniversaris -molt
menys irremeiables- com aquell que en Zapatero va significar als calendaris
electorals tot jugant subliminalment amb la data i que es va resoldre a les
urnes amb una morrada. En Rajoy guanyava per majoria absolutíssima! O aquell altre
quan el ministre Boyer anunciava l'expropiació de l'imperi Ruiz-Mateos. 20N!
Enguany qui el viu de dol són el paper
cuixé i els cronistes del setí. Una tristor de flashos que hauria d'esbargir l'entrada
a la presó de la Pantoja, la consogra postissa de la duquessa si el fillastre
torero no s'hagués separat de la noble criatura. La nissaga goyesca de majas en pilotes, vestides, en top less o en mantellina ha guarnit Espanya
i l'aristocràcia de negre tardor i de Setmana Santa avançada enmig d'un allau
precuinat amb lloances i elegies lorquianes a la tarda sevillana –les cinc en
punt hora solar- just començat el ritual de la mort. Clarins toreros, cavalls en
dansa macabra i un brau a l'ombra d'una mitja lluna s'han endut aquest controvertit
personatge. El seguici dels jornalers, en un manifest igualitari carregat de transcendència
demòcrata, es pregunta de què serveixen tantes possessions quan només ens
caldran uns pams de terra.
La reforma agrària mai va racionalitzar
la propietat. La terra per a qui la treballa és una consigna que ironitza sobre
la duresa i la pobresa dels peons que malvivien de sol a sol a canvi d'un
sostre precari i d'una perola amb poc fonament i menys proteïna. Però el
trànsit del pagès al món urbà industrialitzat ha comportat gradualment que exercir
de terratinent sigui una ruïna amb un forat negre que no tapen totes les teules
del món reconstruint cobertes i parets que s'esllavissen a voluntat de les
ventades migratòries des de mitjans del segle XX. El canvi climàtic amb una
mutació social va provocar que la petita noblesa rural fos esclava del
manteniment. Pobres aristòcrates que hauran malvenut els canelobres repetits de
la col·lecció o empenyorat alguna pintura dels avantpassats.
Però, en quantes poblacions oneja el
cognom "de Alba" al topònim del lloc? Si acoloríssim en un mapa prou
capaç el territori que abasta ens adonaríem de l'immens patrimoni que aquesta
família administra o ha posseït. Una milionada d'herència que els gestors de la
hisenda pública, si són prou exactes, ja hauran calculat el que representaria
en drets de successió i d'altres menuderies legals en matèria de transmissió
patrimonial per a la resta de mortals sense privilegis. A més a més -que no
n'estic al cas ni en sóc expert- caldria afegir-hi la col·lecció de títols
nobiliaris per si ha de ser sotmesa també als gravàmens i als cànons
successoris aplicables. Ai les herències! Quan ja només ens cal una làpida
ferma amb epitafi per impulsar la nau que ens porta al més enllà, alguns les atorguen
farcides de terres, joies, quadres... I d'altres, de deutes, buidor o de
rancúnies. Possessions que la vida ha anat registrant davant de notaris
implacables depenent de com ens hagi tractat. Amb tants de segles, la història en
negre –com al món de les finances- en deu anar plena, d'enemics, d'intrigues i
de secrets que no figuren a les cròniques.
Ha marxat un símbol de l'antic règim.
Un tros d'història. Una dona que es feia mirar i es deixava retratar plena de
contradiccions. Cantelludament polièdrica i polèmica. Popular aristòcrata
d'epidèrmiques geografies allisades de nina escabellada. Inconfusible i diversa
com el catàleg de fills que en perpetuen la casa. Madrid, Sevilla i tots els
pobles, viles, llogarets i extensions de terra amb un ferro roent estampat a la
carcanada dels animals que pasturen i cavalquen aquest immens latifundi
anacrònic estan de dol. Com el vidu, el funcionari, que engreixa la col·lecció
de cònjuges. Algú que acapararà notorietat i portades efímeres si no és que
comença un pelegrinatge de poeta del poble recitant decadents romanços d'amor aristocràtic.
Han enterrat la duquessa mentre Sevilla
plora i desfila. Coincideix amb el dia que ha entrat a la presó d'Alcalá de
Guadaira la Pantoja, la veu de l'Espanya cañí
que per amor ha acabat a la garjola en una cel·la monacal que -ben segur- ha
d'inspirar les cançons més arravatadament llastimoses. Boleros al compàs de
copla i milongues tristes amb lletra de tango. -Ai, les coses del querer! -desbordada per l'ingrat desamor.
Som a la tardor prenadalenca, just quan
Barcelona comença a lluir il·luminada, vestida de llums per al consum. De les
Espanyes ens arriben les onades del tronío
aristocràtic de dol, el salero ingenu d'una tonadillera captiva i el donaire
poètic d'una sentència judicial amb rimes mascles i aspres, consonants.
