A pocs dies del 9N el país bull i l'estat
fa la xup-xup sense saber quin serà el moment que podria –o hauria- d'enretirar
l'olla del foc. Els esquitxos roents empastifen la cuina que a hores d'ara és
ben enllefernada. Al terra hi ha escampats uns fulls de diari caducats, són les
passeres per a una crònica que ens porta a la trama de la corrupció o a la
cruïlla amb el dia "D" d'aquest desafiament del poble català a les
sentències del Tribunal Constitucional que insisteix, sense matisos ni massa
explicacions, en què les urnes no poden parlar.
El dia que van tornar a impugnar aquesta
mena de "costellada" –ho deien els que ara n'han instat la suspensió-
Barcelona i Catalunya repicava amb cassoles i pintorescs estris de cuina en una
segona edició d'aquells dies quan s'aprovava, en una votació nominal al Congrés
dels diputats, la intervenció en la guerra contra l'Irak i l'Aznar es retratava
per a l'eternitat a les Açores. Ha plogut molt des de la primavera del 2003. Per
què repiquen, doncs, aquestes campanes ara?
A l'olla podrida, al popurri i a
l'escudella barrejada del moment que viu l'estat hi ha, en aquest context, un
munt de draps bruts penjats als estenedors de la vergonya. Llardosos i de mal
rentar. Espanya ja no va bé, Sr. Aznar! La corrupció és a prop literalment
d'esbotzar l'olla a pressió. La cuina fa fàstic i no existeix encara el
producte miraculós per recuperar-ne la resplendor o l'olor a net. Sembla un pis
d'estudiants manargues amb la vaixella sense rentar de setmanes. I en la catàstrofe,
la caixa comuna pentina teranyines. La crisi no afluixa, les previsions
immediates tampoc són galdoses. Espanya no va bé, Sr. Rajoy! Des d'Europa ens
arriba la versió macro-realista del problema. El miracle econòmic del PP per al
2015 pot esdevenir un desig aigualit a causa de la previsió de refredament de
l'economia europea.
Qui es podia figurar que un partit amb
una majoria tan absolutament aclaparadora i amb una concentració de poder tan formidable
pogués ser qüestionat i assetjat pels propis càrrecs municipals i autonòmics.
El volum de cadires i de llocs de relatiu poder que hi ha en joc és
extraordinari. Diuen que ja hi ha qui no es refia d'en Mariano i no el vol als
cartells de les properes generals onejant als fanals de les places majors d'Espanya.
Sempre pot esgarrapar encara algun vot declamant contra els catalans o
recollint signatures perquè ens enviïn a l'infinit en sideral missió espacial. ¿Qui
no recorda aquella fotografia antològica de l'actual president del govern
espanyol rere les taules petitòries contra els catalans? El rèdit anticatalà ha
estat un bon antídot, amb rendibilitat contrastada a les urnes. I s'acosten
urnes blanques –no com questes de joguina i de cartró de diumenge- on el PP se
la juga.
S'ha publicat recentment el resultat
d'una enquesta on l'aventura de Podemos toca el cel en intenció de vot directe,
els podria passar la mà per la cara als populars i als socialistes, si ara se
celebressin eleccions generals. El clau roent de l'esperança més enllà de
Catalunya podria tenir un pes més que específic en la configuració d'aquesta
estructura nova d'estat que condemnarà el bipartidisme i en declararà culpable la
"casta". Està per demostrar, però, si Podemos recolzarà de veres les
aspiracions catalanes així que els cervells del partit en descobreixin el mener
del vot anticatalà.
En un tres i no res percebem que s'han
malmès massa coses. Ha estat el despertar d'una època daurada de la qual no era
or tot el que lluïa. Enmig d'una crisi econòmica de cavall i en una de política,
que els casos de corrupció refermen i consoliden, veiem com s'escola pel
desguàs de les clavegueres una època que s'ha esgotat -fins i tot en Guerra, el
degà dels polítics professionals, plega-. El panorama és per llogar-hi cadires,
per anar-hi, veure-ho i... Fugir-ne! Sí, per tocar el dos d'aquest escenari.
A Catalunya molta gent així ho vol
manifestar. No es tracta d'una pulsió per generació espontània. Enlloc de
cercar acostaments s'han propiciat fogueres que han alimentat la forja d'aquest
separatisme que pretenen estroncar d'arrel amb les sentències judicials. Una!
Dues! Tres! Com si tancant els ulls, tapant les orelles i esbatanant la boca
amb despropòsits mediàtics ofensius la tempesta s'esbargís. Res, només una
llevantada inoportuna, auguraven els profetes meteoròlegs de la política. Som
en un punt del procés carregat de
molta energia estàtica. Massa. I les pluges de tardor no s'haurien de resoldre
en un temporal. Ja es veurà. Per ara calitges i nuvolades primes, encara que
les inofensives prediccions del Tomàs Molina per al diumenge pintin el decorat
amb un sol radiant i el cel ben blau.
Una de les claus que hem de valorar
extraordinàriament és el grau de civisme. El caire festiu, familiar i d'aplec
sense estridències ni insults. La societat catalana que s'ha mobilitzat -això
no ens ho poden negar- ha estat pacífica, il·lusionada i respectuosa. El
panorama apocalíptic de trencadissa i fractura social amb l'horitzó carregat de
fum i d'odi no s'albira ni sura amenaçador per les rambles d'aquest país. La
gent conviu, s'aplega, es manifesta, percudeix una cassola i vesteix la
samarreta del seu equip ideològic sense estralls ni contenidors cremats.
Demanem -només- que ens deixin dir-hi la
nostra. Malgrat aquells que ara suspenen la consulta i els que s'abstinguin perquè
votar diumenge –podent optar pel "no"- es neguin a referendar-la. A
conferir naturalitat política i validesa a allò que el govern del PP i el
Tribunal Constitucional no volen permetre amb normalitat. Algun dia, en alguna
votació d'urnes blanques i transparents –no d'aquestes nyigui-nyogui- la gent
s'expressarà i dirà la seva. És la grandesa de la democràcia.
Mentre, diumenge som convocats a les
09:00 h. a les portes de les seus per participar. Serà una festa, una
"costellada", una facècia electoral, un gest sense efectes jurídics o
legals immediats, una mania més dels catalans per cridar l'atenció... el que
preferiu. Però no oblidin els responsables polítics d'ací i d'allà que no es
tracta d'una grip estacional. Els símptomes apunten a quelcom de més abast.
Diumenge, 9N, votarem. Aquest és el pronòstic
sense embuts ni sentències. Perquè els catalans de les pedres en fem pans i -de
caldre- de les cassoles, urnes de carrer.
