En Lluís Carandell, pregoner per
encàrrec municipal -llavors l’alcalde era Don Enrique Tierno Galván- va llegir el
pregó de Carnestoltes. Pretenia convèncer que l’alegria havia de guanyar el
carrer, conquerir l’asfalt reconvertint-lo en espai de gresca. “L’alegria
-insistia- té més motius que mai per treure el cap als carrers de Madrid ara
que la llibertat ha estat rescatada”.
L’edició del diari El País n’informava. “Un año más, y éste como queriendo recuperar la
libertad festiva del carnaval, los madrileños ganarán la calle para convertirla
en algo suyo y no sólo en exclusividad de un estrés ciudadano que, hasta ayer,
tenía ribetes hechos con galones”. Els concerts i molts actes de la
festa es van celebrar a la carpa d’un antic quarter, el Conde Duque. Un símbol
militar per a la disbauxa d’una ciutat que vivia un esclat mai vist, intensament
joiós celebrant el final feliç d’un malson –havia passat només una setmana-
disfressats amb un mostatxo, un tricorni i amb una cua de dimoni. Mai he tornat
a assistir a un acte social amb un esclat vital de tanta intensitat com el que
es va viure i conjurar pel Carnestoltes d’aquell any.
A Madrid, avui fa just 34 anys,
el dia era gris i també s’esqueia en dilluns. Mig ennuvolat i cobert pel cel
metàl·lic de quan moltes calefaccions encara cremaven carbó. Un dilluns més de
febrer dinant en una casa de menjars, una seu d’estudiants amb més gana que
màsters i d’arquitectes del nyap vestits de manobres compartint taula i solitud,
la d’algun funcionari jubilat –Marchando una de huevos fritos con patatas! –es concretava
a crits el menú de subsistència sense esferificar. Amb l’amic Fèlix havíem
decidit de dinar prop de la Biblioteca Nacional tornant de la facultat. La
veritat és que no teníem massa desfici per entaforar-nos en aquell temple
sagrat dels llibres vells.
De sobte una alarma va trencar
la digestió i la somnolència impresa que envaïen els espais i el polsim. Vam
deixar-ho estar, ells llibres de préstec damunt de la taula, i vam ser
evacuats. No gaire lluny, al Congrés dels Diputats, hi havia aldarulls –Terroristes!
-feia la brama. Al metro, en direcció cap al pis d’estudiants, tampoc vaig poder
esbrinar quelcom més que indiqués la gravetat del moment.
Començava la jornada de les
ràdios, dels transistors adossats a l’orella –llavors un prodigi tecnològic-
que, de mica en mica, degotejaven la magnitud dels fets. Recordo que aquells
dies jo llegia en Hugh Thomas sobre la Guerra Civil Espanyola. Casualitats que
la conxorxa dels fets i les hores van convertint en angoixa perquè l’arrauxat
Milans del Bosch pronuncia per la ràdio amb dictat castrense un text idèntic al
de l’any 1936. Allò era seriós malgrat l’ambient frívol que es va aplegar al
pis proper al carrer Alcalà, just per on havien de desfilar els blindats de la
divisió Brunete en el supòsit que decidissin patrullar per la ciutat tot
assetjant-la.
Parapetat en la nocturnitat i
les ones del transistor japonès assistia, enmig de la remor esfereïdora dels partidaris
-uniformats i cantaires- al nou alçament mentre reconquerien els carrers de
Madrid –afortunadament sense tancs- com si el Reial Madrid hagués guanyat una
altra copa d’Europa. Parlar amb la família, al Ripollès, va suposar una hora i
mitja d’interferències i creuaments de converses que donaven per a un estudi
sociològic del moment. Anàvem destil·lant la por a ser mobilitzats amb el
rebost buit si en descomptàvem les provisions de pastissos de poma –aportacions
del sector femení- i ampolles de vi negre sense massa pedigrí –ofrenes bèl·liques
als déus mascles de xarop contra el temor i les incerteses-.
Pel matí la facultat era pràcticament
buida. No hi pot haver cap pretext millor a favor de l’absentisme i de la
campana fonamentada que un cop d’estat. Encimbellat i sol al departament hi
havia Don Fernando Lázaro Carreter -un savi a qui jo em volia assemblar- també
amb l’orella adossada a una ràdio nana. Molt trist, decebut i rabiüt perquè
aquells fills de sa mare pretenien tornar a convertir la universitat en un
quarter, em va dir. Conxorxes casuals d’aquells dies de febrer es tornaven a
alinear amb l’exposició del fons bibliogràfic que havia patit els estralls de
la guerra civil -la zona de la Universitat era el front al Madrid del “No passaran!-. Llibres esbudellats,
afusellats i socarrimats per les bombes, les bales i el foc. La batalla!
Des de les finestres del
departament, a la facultat, es contemplava una privilegiada panoràmica a vista
d’ocell del complex de la Moncloa -separat de la zona universitària amb un cop
de ganivet per l’autopista de la Corunya- orfe d’un president que havia estat
segrestat per la voluntat i les armes colpistes al Congrés dels Diputats.
Aquell febrer esgotava el meu
últim curs a Madrid. La transició plantava una fita. Els mitjans etiquetaven
allò que havia estat de “moguda madrilenya” i els protagonistes passaven
pàgina. Cròniques mancades de final sense culpables en una desmemòria prou
interessada que encara perdura.
Jo sempre he estat convençut que
el 23F va fracassar perquè ho van intentar en dilluns.
