Sant tornem-hi...

Sant tornem-hi és una pregària propícia per reprendre l’activitat després d’un parèntesi. En la desconnexió, curta o llarga, hi habita la propietat que remeia el cansament, la monotonia i l’obligació. Aquella maledicció que ens va foragitar del paradís –tot per una trista peça de fruita!- s’ha convertit en un privilegi. Tenir feina ens permet guanyar el pa amb la suor del nostre front, la condemna associada a la gosadia del pecat original. Quantes vegades no haurem maleit la sensual Eva i el feble Adam.

 Als temps que corren la fruita prohibida hauria evolucionat en un estri farcit de xips i cucs que enrampen. Algunes d’aquestes andròmines ostenten un logotip amb una poma queixalada que no deu ser gens casual. Esdevenen la irresistible temptació per la prosperitat sumptuària del mòbil de butxaca. I és precisament pel pecat de l’ostentació que ens allunyen del paradís i ens deixen socarrimar a les brases de la localització urbi et orbi amb un purgatori de tasques i encàrrecs que ens assetja des de l’insomni traïdor i sense horari quan no ens deixa caure directament a l’infern de les piulades farcides d’acudits tronats.

Expulsats de l’edèn i abocats a la dura realitat vital continuem aspirant a aquella felicitat perduda. Als seixanta, una alegre cançoneta de l’estiu n’identificava tres ingredients: salut, diners i amor. Potser podríem invertir l’ordre que no n’alteraria el producte si tenim clar que els diners i l’amor sense salut no van massa enlloc -o sí!-. Del trio de la fortuna cap a la joia exultant, la salut -dels tres tresors- és l’únic que no és pot perdre del tot. Un altre filòsof de la vida proclamava, però, que allò irrecuperable és el temps. La salut de vegades es guareix i els diners són matèria voluble i fugissera que també es poden reposar si aquesta és la fita de la nostra existència.

Temps, que no immortalitat, per viure sense xacres i amb qualitat. Diners per pagar un servei mèdic més enllà de les retallades i amor, l’elixir de la vida que esclata amb la força lluminosa de la primavera. No cauré en l’acudit de fer-vos triar per si se us apareix un geni amb làmpada i molta mala fe que només ens en concedeix un, de desig -només un!-. Què triaríem d’aquest catàleg tancat?

Per ara, tot esperant el geni, sant tornem-hi és un mantra que es va repetint tots els matins recitat per un despertador implacable que ens sacseja la voluntat a batzegades tot xisclant contra la determinació a continuar una estoneta més. Per un instant ens enganyem amb la falsa il·lusió de poder fer una botifarra virtual -amb el mòbil de la poma mossegada- al cap de recursos humans des d’una idíl·lica illa situada a les antípodes. Mentre no s’esbargeixen els lloros tropicals i el despertador no s’ha fos, creiem que és possible romandre una estona més navegant entre llençols enfilats en un coixí ergonòmic per a cervicals sensibles.

Bon tercer trimestre!