Ovelles negres.

Existia una tradició antiga entre els pastors de les comarques pirinenques orientals que consistia a oferir una ovella negra al ramat del santuari de la Mare de Déu de Núria. Aquesta verge tenia un ramat de llana fosca en propietat que pasturava pels vessants de la vall durant els estius per on avui llisquen els esquiadors audaços.

Les llanudes pilotes assetjaven la verdura primerenca disfressades de llop, una mica aneguet lleig, perquè eren d’un altre color. Ja s’ha encerregat la dita popular de mitificar-les amb les potes rosses i els ulls blaus. Extravagàncies genètiques que comportaven una baixa cotització al mercat de la llana i de la mateixa ovella, com a animal viu, que era rebutjada pel color en la renovació dels corrals i de les cabanes ovines. És per això que tenir un ramat amb massa ovelles negres era una desgràcia. Heus ací com la generositat perversa envers la Mare de Déu de Núria -no és fosca com la de Montserrat encara que el temps li ha conferit un to torrat, tocada pel sol com si hagués acabat de baixar per una pista d’esquí- va esdevenir singular perquè les ovelles blanques, a Núria, eren malvistes.

A la infantesa vaig tenir el privilegi de conèixer uns dels últims pastors de Núria, en Pep, un mosso que havia fet estada a algunes cases de pagès a la Vall de Camprodon, a Cavallera, i que era conegut amb el malnom de la Màquina de Fer Por. Esmentar-lo pel renom en desfermava la ira d’aquest Pep que tenia més mèrits reconeguts –al marge del motiu-, algun de documentat. Era el portaveu dels mossos de pagès a veure-se-les amb el desaparegut revisor dels bitllets de la Remfle, així anomenaven la companyia de ferrocarril que va decidir de tancar el ramal que comunicava amb Sant Joan de les Abadesses.

A en Pep, la Màquina de Fer Por, el gremi dels bastaixos l’havia fet responsable de tramitar el peatge fins a Barcelona perquè parlava el castellà amb fluïdesa –Uno de ir, anar y volver a tornar –demanava autoritari, fatxenda i, sobretot, plurilingüe. Un bitllet que els garantia l’anada i la tornada després de passejar per les Rambles, atipar-se d’arròs a la cassola amb musclos i mercadejar manyagues mercenàries per sentir mormolar a cau d’orella –Pepe, guapo! Una confidència que ell mateix esbombava per tal de contrarestar allò de la factoria d’espantar o de fer por amb què l’havia batejat una minyona al ball de Camprodon mentre li qüestionava quin era el motiu pel qual no volia ballar amb ell. La criada d’una torre de senyors barcelonins no va estar prou poètica o massa ocurrent per batejar-lo amb l’ominosa resposta que li etzibà.

A en Pep el reconeixement li va arribar en un full del calendari d’una caixa d’estalvis provincial que el documenta per a la posterioritat fotografiant-lo amb una barretina, una samarra de pell d’ovella, la camisa de baixar a Barcelona i el posat entre trist i sorprès per l’objectiu de la màquina de retratar que no podia obviar la capacitat per irradiar temor que traspuava el model. Amb una barba que avui l’alinearia entre la tropa dels moderns, amb el rostre colrat i solcat per arrugues profundes, com els camins que deixen les ovelles negres als prats per on pasturen, la Màquina de Fer Por continua essent un paradigma fotogènic de mossos, pastors i vaquers pintorescos. Bon cel, Pep!

L’última ovella negra -que en tinguem notícia- sacrificada per un partit a la verge custòdia de les urnes és un personatge que abans havia estat del gremi exercint de pastor dels fons mundials i de les guardioles pàtries.

Qui s’havia d’afigurar que a en Pep, de poder-ho veure, se li giraria una feinada tan formidable atalaiant per les pastures de la corrupció un ramat tan nombrós de caps verds que han malmès el prestigi polític, ens han pres el pèl i han estat corruptes. De prosperar la iniciativa i des de la presumpció, tot aprofitant la proximitat de Queralbs –un passeig encisador fins a Núria-, la Vall podria reconvertir-se en un racó idíl·lic de pensar.

I posats, tot reivindicant una màquina de fer por eficient, a en Pep el proposaria per al càrrec permanent de jutge plenipotenciari amb toga, samarra i barretina assessorat per la verge i avalat per la capacitat de llengües i el lideratge demostrats. Perquè en Pep, avesat a tenir-se-les amb la llana diversa, era molt capaç destriant ovelles!