Quo vadis, Varufakis.

Quo vadis, Iannis Varufakis. És la pregunta que es feia el mediàtic ministre de finances grec sopant sol a Riga mentre la resta de ministres europeus del ram se la jugaven al set i mig en un altre hotel més cèntric. Diuen que el van veure sota del cel sense lluna –de lluna nova- copiant moltes vegades, i amb bona lletra, “Ni tan sols hem acordat estar en desacord”. Repetia i tornava a repetir els titulars d’una reunió amb el col·lega alemany.

En Varufakis té un aire de cowboy a la grega -una mica Anthony Quinn a Zorba, el grec- que s’ha enfilat a la cartellera per redimir la humiliació que el poble hel·lè pateix des que la crisi ferotge els tenalla amb una contundència gairebé inhumana. És aquell personatge vestit de negre que entra amb pas decidit, però amb precaució, i les mans properes als revòlvers mentre s’atansa a la taula on els tafurs li neguen que participi en la partida. A l’atmosfera del saló s’hi confonen el fum i la música de fira que interpreta el pianista a qui li acaben aixafant la guitarra i la partitura a cops d’ampolla entre un xàfec de bales perdudes.

-Quiet, foraster! –li etziba un dels jugadors amb cartes bones i amb un bombí que no en deixa esbrinar les intencions ni la foscor de la mirada glaçada amb què vetlla les armes i les cartes. Es veu de lluny que arribaran a les mans perquè el bocamoll d’en Iannis li havia deixat anar que “l’únic que havia sortit del thatcherisme eren vividors”. El del bombí de gairell té males puces i la pistola greixada. Aquesta ofensa no es perdona.

Continua amb cal·ligrafia de nen de col·legi de pagament -“No hem ni acordat estar en desacord”- amb el canell adolorit tot recordant aquella vetllada on la Merkel era enfilada a l’escenari envoltada de noies, plomalls i lluentons amb aires de Lili Marleen. Ho tornaria a dir, perquè no se n’ha penedit d’haver titllat la troica –tot embolicant la troca encara més- de “comitè construït sobre fonaments podrits”.

-Els té ben posats! –mormolava amb el mostatxo decorat amb escuma de cervesa artesana un paio que en realitat al guió original va deixar anar –Quins collons! –Aquest figurant era un descendent poc exemplar d’una tribu meridional que tenia cura dels carruatges i les cavallerisses, de disposar-los ordenadament i vigilar-los quan no era amorrat a un got tafanejant.

Tot pels deutes i manlleus que no es tornen. Disputes a causa d’uns tripijocs que han portat a un empenyorament impossible de mantenir. Uns perquè volen cobrar i els altres perquè no poden pagar. I ja se sap, els deutes –també els contrets al joc trampós o il·legal - són sagrats. El sheriff , el jutge i la cavalleria no s’estan de raons. En aquesta pel·lícula hi ha més personatges lletjos i dolents que no pas de bons. El vent de garbí empeny una pilota de bardisses seca i un gos udola a l’absència de la lluna.

Als fotogrames finals el sol cau aplomat sense ombres allargassades que hi aportarien molta fotogènia, a l’escena. El carrer és buit, no hi transita ningú tret del gos que udolava a la foscor. Una música de final per resoldre en podria preludiar la segona part. Cavalca sense presses. Rere els vidres empolsinats del saloon els vencedors se’l contemplen fatxendes i victoriosos.

On vas, Varufakis?