S’ha fet! Hem reflexionat i hem
votat. Ja tenim el nou mapa polític dels municipis. Moltes comunitats també l’han
redibuixat amb el resultat de les urnes que vam omplir diumenge passat. ¿Es
tracta del croquis previ al 27S confirmat per en Mas aquests dies i, alhora, d’un
esbós a les generals que ha de convocar en Mariano? Són la pregunta o les
lectures diverses del que ha succeït. L’anàlisi mediàtica respon desbordada per
unes primàries de facto –pronostica
la tertúlia-, pels assajos sobiranistes i per les patacades –trompades- contundents
al Partit Popular –Quina hòstia! –ho resumia la Rita amb molts de fogots mentre
es persignava emprenyada com unes tenalles.
L’aritmètica postelectoral és
una de les ciències menys exactes amb què es compten les cadires i els escons. En
la manipulació dels nombres naturals per fer operacions, bàsicament sumes i
restes elementals, el vessant matemàtic aplicat als resultats d’una nit
electoral es despulla de la fredor científica i la collita s’amoroseix amb posat
optimista. Tothom guanya! A la perversió dels números impertorbables s’hi passa
una segona mà de rosa llampant –o de verd Esperança- mentre la majoria del blau
intens s’esvaeix amb el color del vot quan fuig.
No ens hem refet del final de
la lliga –pendents encara de l’últim partit del segle que ha de proclamar el campió
de la Champions- que el calendari
electoral ens fa bullir la sang amb l’adrenalina disparada. Sortim a ensurt
emocional per setmana. Partits i recomptes d’infart –crida el comentarista esgargamellant-s’hi-.
I així ha estat. Espectacles no aptes per a sensibles ni per a cardiovasculars crònics
ens sacsegen sense aturador. Feliçment el calendari esportiu i el de la política
no s’han d’encavalcar en la xup-xup estremidora dels dies.
La sotragada ha estat important.
En la reflexió postelectoral costa d’entendre perquè els altres no han votat
majoritàriament com nosaltres. La participació il·lustrada, restrictiva, és una
temptació que els autoritarismes de representació orgànica es van inventar per
no haver de posar en dubte el que d’altres –en la legitimitat democràtica de
tants vots tants barrets- també han decidit. Per això a la festa de les urnes
quan arriba el vals, la frustració i el sentiment de no haver estat entesos és
demolidora. La cara de pomes agres contrasta amb el posat eufòric dels reis de
la festa. És l’hora dels adéus i des miralls sincers, com al conte.
Explicar què ha succeït passa prèviament
per preguntar –votar?-, però ja no hi som a temps. Als guanyadors, la voluntat
els posa a caminar i a decidir. Als perdedors, els deixa al desert assolellat amb
un pa de sorra i sense ombra que no sigui l’aritmètica d’una ombrel·la que els
pot aixoplugar. Pactar, refer, acordar i intentar recompondre el trencadís
gaudinià serà la tasca d’aquests dies en molts municipis. Recuperar el diàleg
tot dissolent la sal gruixuda del discurs abrandat.
És la voluntat dels electors
que passen comptes per arribar a finals de mes. És el clau roent a què
arrapar-se quan pinten bastos malgrat l’obscena macroeconomia exhibicionista. És
el crit institucionalitzat dels que han convertit en gestora de la ciutat una
dels seus. L’alkaldessa. El caos. La radicalitat
–criden els altres-. L’avi Trias toca el dos amb l’elegància d’aquells senyors
de Barcelona que ja no es porten. Apassionant. El trencament dels partits
tradicionals i l’empenta dels emergents s’ha imposant per la mínima a
Barcelona. Algun vident ho fonamenta en l’esfondrament socialista a ciutat, del
qual la coalició encapçalada per la Colau n’ha estat l’hereva. La casa de la
vila a la Plaça de Sant Jaume -una veritable coctelera de veus i de coalicions-
continua allí on era i per fora no s’hi detecta cap fissura del terratrèmol.
A casa també es va viure la nit
electoral amb l’emoció afegida de comptar amb una protagonista, un membre d’una
llista del poble. Els passavolants de la nissaga acostumen a baixar convocats
per un casament, un bateig, un sepeli o bé per una convalescència. La intensitat
de viure, des de la distància, el recompte a les meses va estar emocionant. La intriga
es va resoldre guanyant per una majoria absoluta revalidada per tercera vegada.
Enhorabona! Vam obrir cava per solidaritat tot i la discrepància domèstica.
Perquè a casa hi ha tot el
ventall de possibilitats: l’absentista, el perroflauta
–escolliu: flautagós, quissoflautí o flautacà?- de la CUP, la
tieta d’en Trias, l’àvia política d’en Suárez, el del Collboni, la d’en Bosch i
un element alternatiu de la Colau. Ben bé com en una sessió plenària del proper
ajuntament de Barcelona. En el fragor de la nit, bressolats pels percentatges,
vam estar incapaços de posar-nos d’acord, quina pizza volíem encarregar per
celebrar la majoria absoluta obtinguda per l’alcalde del poble.
En l’estat actual de la
convivència casolana mantinc l’esperança que ho haurem resolt a l’hora
d’esmorzar. Jo he començat la campanya a favor dels croissants farcits de xocolata.
