Avui al telenotícies vespre han
anunciat que un escriptor tardorenc deu a hisenda un milió quatre-cents mil
euros. Ho traduiré a números perquè es vegi la magnitud de diners que
representa l’èxit, 1.400.000€. D’això se’n podria dir guanyar-se el pa amb la
suor de la ploma. Es tracta d’un fugitiu de les togues i de les lleis, advocat
lletraferit, que l’ha encertada de ple amb una obra d’aquestes que tothom deu
haver, com a mínim, comprat. Quants exemplars s’han de vendre per assolir aquesta
quantitat de deute tan astronòmic amb la hisenda estatal? Això m’ha fet
reflexionar. Per què no puc entrar al club dels defraudadors literaris o
novel·lescos –que té un punt de pretext estètic-. Primer perquè no he escrit
encara l’obra, la gran novel·la que m’ha de redimir de tanta misèria humana i
de l’esclavatge laboral que m’ataca com una afecció crònica fonamentalment pels
matins. Segon, escrita la història, s’ha de vendre i ha d’assolir un prestigi
en taca d’oli que en propiciï la difusió a tots els mercats del món amb milers
d’edicions en diverses llengües.
Per pensar-ho i per fer-ho. Si
aquest senyor pot viure de la ploma, jo també. Aquesta notícia ha estat el
fulminant, el tret de sortida, que m’empeny a començar una obra que ha de
superar aquest defraudador. Des de la primera pàgina de la declaració
d’intencions em comprometo, però, a no estafar ni un cèntim de la part que hagi
de cotitzar. Ja sé que el dia que el ministre del ram em persegueixi, me’n
penediré d’haver-ho escrit. Del compromís que, començant la primera pàgina, és
fàcil de dir. M’hi arrisco, doncs, a no pispar res del que li pertoqui a
l’estat sigui quin sigui. Aquesta ferma declaració d’intencions val tant per
Espanya com en el supòsit d’una futura República de Catalunya.
No és habitual tenir el títol
just començar. L’eina, l’ordinador, requereix que desi el que vaig confegint.
Ja sé que podia haver-ho arxivat amb qualsevol mot o número. No serà així.
Potser per la facilitat a imaginar allò que esdevindrà abans que acabi –o que comencí-,
m’he empescat aquest XXL que si no
escau i no diu massa cosa, evoca les etiquetes de la roba grossa, enorme.
Aquesta és la voluntat, escriure una gran història XXL. Moltes pàgines, molts personatges, molts escenaris i una mica
de curiositat per saber com es resolt tot plegat. Tant per tant sabates
grosses! Pàgines i més pàgines sense aturador. Una temeritat quilomètrica que
els lectors electrònics sabran disculpar, l’agressió a la biodiversitat
forestal i l’estalvi de pasta de paper per imprimir les tones i tones de
llibres analògics –de paper que es toca- que ha de provocar el que estic
iniciant.
Començo. De fet ja ho fet amb
aquesta mena de discurs que en fonamenta la raó i el mitjà per assolir la
vertiginosa xifra que podria escatimar a l’estat tot superant l’aprenent del
milió i mig de moneda impresa en negre. Tinc el propòsit, la fita, el full
infinit en blanc d’una pantalla d’ordinador i les ganes. Tot pampallugueja. Només
em cal saber què vull explicar, quins personatges hi sortiran, en quina època
ho situaré i quin estil empraré per narrar-ho.
Com insinuava en Pla mentre en
feia una de paper cercant adjectius, escriure fantasies no era el seu plat
fort. Una trama irreal carregada d’intriga que acostuma a acabar bé no és el
model de literatura que ell conreà. Cronista reflexiu de la vida del seu temps,
no es va entretenir en modelar la realitat amb ficció. El seu adjectiu és més
notarial sense jutjar ni cercar la moralitat dels personatges, els esculpia amb
precisió i els deixava estar. És el lector qui els ha de jutjar, si aquesta
voluntat és la que predomina en la lectura de sofà o de coixí. M’adono que si
aquesta obra faraònica que estic començant no té un punt de tensió argumental o
de xafarderia, no aniré enlloc. Pocs arbres caldrà talar i poc m’haurà d’encalçar
el ministeri dels impostos.
Quina feinada i quina mandra. O quina poca
perícia. Vés a saber. Continua...
... al costat hi havia un bassal
de sang, com el contorn d’una cartografia inèdita, per on havia transitat l’assassí.
Un fil discontinu degotejava passadís enllà sense indicis de petjades. Res indicava
que aquell cadàver s’hagués arrossegat cercant el mòbil que era a la tauleta
bategant en silenci. Hi havia una trucada perduda. Una breu llumeneta ataronjada
s’emmirallava als ulls esbalaïts de la difunta.
Arribat a aquest punt m’he decidit
per una noia. També podia haver triar un cadàver masculí, però crec que ofereixen
més joc les víctimes en femení. No us malpenseu, no hi ha més connotacions ni
lectures perverses o masclistes en la tria del personatge. Cinematogràficament –cal
preveure’n la possibilitat de traduir la novel·la al llenguatge de les imatges-
em decanto per un cos bru, recargolat en posició forçada. Una composició
macabra que no estalvia la morbositat d’unes cames perfectes sobra la catifa
vermella de la sang espessa. Una aurèola de misteri que caldrà anar esbrinant a
petites dosis.
Continua...
