Legitimitat ineludible.

Ahir la Colau es va despenjar amb el davallament d’un bust del rei -el pensionista- al saló de plens de l’ajuntament de Barcelona,. Un objecte sumptuari carregat de simbologia monàrquica que segons l’alcaldessa està fora de la norma, com si diguéssim descatalogat. Avui un regidor del PP -el germaníssim del ministre de governació- ha portat de casa un retrat del monarca vigent sota el braç i l’ha col·locat al setial des d’on en Joan Carles I es contemplava les rauxes republicanes del consistori –A veure qui el despenja! –ha deixat anar al mig del pati amb posat fatxenda de col·legial que alhora és l’amo de la pilota de jugar a futbol. Només li hauria calgut amenaçar amb l’autoritat i el calibre del germà gran.

Aldarulls municipals que un regidor de la CUP hauria pretès apaivagar refrescant l’ambient per l’onada de calor consistorial aportant arguments respecte de la lliscant candidatura als Jocs d’Hivern tot aspergint bitllets de 500€ en la platea del saló de plens. Fonts ben informades i contrastades han avisat que l’aerodinàmica moneda que planava gràcil per la tòrrida atmosfera no era de curs legal –Uf!- Les mateixes fonts han explicat que es tractava d’una mena de performance que volia representar gràficament i perquè es comprengués –com si ho dibuixés- que eren els diners que caldrien –però de veritat, aquests- per comprar els Jocs. Una mena de paràbola dramatitzada per tal de denunciar la corrupció al Comitè Olímpic Internacional –Coi!-.

Enmig de les interaccions de la Corona amb Catalunya d’aquest dies, l’agenda ha fet coincidir en Felip VI – en actiu- amb l’Artur Mas a l’Escola Judicial amb seu a Barcelona. Com que el rei jugava a casa perquè l’escola per a les majoritàries jutgesses és d’àmbit nacional espanyol i en Mas era un convidat –una mica de pedra- no es va estar de tocar-li el crostó, llegir-li la cartilla o fotre-li un cop de canya a la clepsa en públic. Tot amb afecte entranyable i campetxania -Que és pel teu bé, Àrtur!

La tesi és “respectar la llei, font de legitimitat ineludible, per a una convivència democràtica en pau i llibertat”. La premsa gràfica en retrata el posat fred –més encara, glacial- dels protagonistes. Com si el regidor de la performance hagués perdut els papers i ja se celebressin els refrescants Jocs d’Hivern a Baqueira Beret mentre en Felip i l’Àrtur se la juguen en un descens extrem amenaçats per possibles allaus.

Si jo pogués recaptar ni que fos un cèntim d’euro per cada vegada que algú pronuncia els mots “democràcia”, “pau”, “llibertat”, “convivència”, “legitimitat” i “justícia” em podria jubilar demà mateix. Podria passar que a còpia d’emprar-les en qualsevol context –perquè són conceptes comodí- siguin susceptibles de devaluació. Perquè l’essència de les paraules també és vulnerable a la deflació, perden o en canvia la cotització al mercat de valors depenent des d’on i qui les emet. Es poden convertir en mots de cantonada, mercenaris, falsos i interessats com l’amor quan s’ha de pagar.

Cercant “democràcia”, “llibertat” o “legitimitat” als diccionaris catalans hi descobreixo just els antònims dels significats amb què van ser reialment escoltades per l’Artur Mas. Com rimava en Campoamor “tot és segons el color del vidre amb què es mira”. Un apassionant joc d’interessos o de voluntats que no poden convergir si es contemplen amb unes ulleres de fusta posades.

Vull pensar que algú des de la responsabilitat es pregunta seriosament el per què. El motiu pel qual a Catalunya existeix el ferm propòsit de deserció, de donar-se de baixa d’un servei. Hi ha una part molt significativa de catalans –s’hauria de poder saber quants amb certa exactitud- que, com qui canvia de companyia telefònica, vol deixar-ho estar, rescindir el contracte. I enlloc de seduir-nos, de refer la confiança o d’escoltar, l’empresa de telefonia ens amenaça amb tallar-nos la línia i a imposar sancions. Vindran encara més dies de discursos i declaracions apocalíptics farcits de grandiloqüència barroera. Escoltarem de tot i més. S’haurà obert la veda del disbarat agropecuari sense restriccions ni subtilesa en el tot s’hi val. Una vegada més.  

No li criticaré a Sa Majestat Felip VI que faci costat fidelment a les posicions del govern del PP. Ja que imaginar-lo uniformat d’àrbitre conciliador en el conflicte seria l’actitud del condemnat que encara esmola l’eina al botxí. Em permetré, insistint en la deflació del concepte, esmenar allò de la “legitimitat ineludible” amb què picava la cresta al Mas quan –des de l’exemplaritat institucional- ell ha deixat malmetre l’ocasió immillorable d’un referèndum que confirmés sense cap mena de dubte que volem continuar essent monàrquics i no separatistes republicans.