Atzars.

Just quan els bombos de la loteria de nadal iniciaven el vertiginós redoblar de l’atzar vaig anunciar temeràriament al meu cap que el sorteig em redimiria de les misèries humanes i m’alliberaria de la tirania laboral. No ha estat així. Tot lloant la comprensió d’un maleeixo l’altra, la capriciosa bola que m’ha tornat a fer el salt una edició més. Va anar d’un pèl. La faig tímida o poc intrèpida. Repensant-s’ho mentre va decidir finalment de no precipitar-se al món exterior on l’esperaven el ressò mediàtic i, sobretot, el meu agraïment. Res, una llàstima. Salut, companys!

La cantarella, una salmòdia milionària, preludia les festes de Nadal. Un devessall de sucre i bons desigs que emetem amb la convicció que s’haurien de complir. Però aquells nadals de la innocència, màgics i encisadors, no han tornat mai més. Un dia vaig perdre un tió que picant-lo cagava llepolies. Tampoc he tornat a veure creuar l’estel de l’orient per la qual cosa també vaig renunciar a entendre la parla d’aquells barbuts tramposos que s’estalviaven una bicicleta -jo m’hauria conformat amb una sense manillar de carreres encara que no fos vermella-. Santa innocència! Creure-hi a certes edats només propicia que ens pengin una llufa. 

Això no vol dir que hagi renunciat a contemplar l’infinit en nits de cel clar i lluna plena amb el perill que comporta descobrir-hi una bruixa cavalcant una escombra. Enguany Nadal s’escau precisament amb la lluna plena. El pleniluni a què assistirem no es repetia des del 1977, l’any que ens van deixar tornar a votar. Sortíem d’una llarga dictadura amb els Reis d’Orient militaritzats. Una coincidència astral ben curiosa que neguiteja els astròlegs, els més prestigiosos dels quals –i agosarats- prediuen l’indici d’una segona transició que ja hauria començat.

Els politòlegs –quin mot més lleig!- i els de les enquestes –els astròlegs de la política- ho mig endevinaven. Que en Mariano, quan va alçar la vista a l’horitzó fred de la jornada electoral, comptats els vots, va aventurar una nit sense lluna plena –tampoc les urnes ho eren- amb un exèrcit de meigas –haverlas haylas- cavalcant pel firmament d’una legislatura molt difícil. Hauria dedicat un breu pensament a en Mas –Com t’entenc, Àrtur... – a qui ses majestats de la CUP no només li neguen la bicicleta vermella amb un manillar de carreres sinó la presidència.

Caldrà un trio, cosa de tres –mínim!-, com els Reis d’Orient o el trident del Barça. Perquè ho té magre. Sempre li queda el recurs d’escriure una carta als tres Reis que siguin generosos. Però en Mariano ho té espès, ningú li garanteix que, malgrat el plat amb moresc i l’aigua per als camells, no li portin un sac de carbó negre com la nit aquella de les eleccions i les meigas.

Mentre, el nostre rei de carn i ossos, el que es toca i no cavalca camells ni bestiar exòtic, el titular en usdefruit del Palau d’Orient a Madrid, també ho té enrevessat. A hores d’ara deu fer tombs al discurs tradicional de la nit de Nadal. Posant i traient adjectius, sospesant metàfores i assajant el posat. Què dirà o què ens pot receptar el monarca, als súbdits. Jo, d’en Felip VI, aprofitant el ressò de la recent convenció contra l’escalfament de la Terra i que no plou, parlaria del temps en general i insistiria en allò de la “pertinaz sequía”.