Que ens tornin els pardals!

Que em tornin els pardals. Que les fonts no ragin nitrats. Que els estels i la lluna siguin ben visibles i a l’abast –si pot ser en 3D-. Que les pomes tinguin gust, siguin oloroses i que el seu perfum envaeixi el rebost mentre dormen plàcidament en un jaç de palla. Pel maridatge de verds enciams i roges tomates perquè esdevinguin, com solien, biodegradables... Ja sé que és demanar massa, gairebé un impossible.

Des dels anys seixanta aquest país i el món han fet un tomb que no els coneix ni la mare que els va parir. Hem passat de la taula de cor de roure al metacrilat, de l’espardenya de set vetes tot trompassant la xiruca al xip. De l’auster sis-cents als tot terreny llampants. Del parte i l’hora de l’àngelus al WhatsApp. Del rebost amb finestró encarat al nord als frigorífics eficients. Del consum urgent, perquè es malmetia, de pollastre atlètic –aquelles aus de pagès que feien gimnàstica- als ultracongelats.

Hem evolucionat tant des que al segle XIX en Malthus sostenia que el creixement demogràfic és major que el dels mitjans de subsistència, afectats per la llei de rendiments decreixents. Mentre la població augmenta en progressió geomètrica, la producció d’aliments ho fa –postulava el demògraf- en progressió aritmètica. Moments de crisi de subsistència es resolen gràcies a la fam, a les guerres i a les epidèmies a causa de les quals minva la població, sobretot la dels grups menys afavorits. És la manera com la natura restableix l’equilibri entre la població i els mitjans de subsistència. Una de les solucions que proposava el sacerdot anglicà Malthus era el matrimoni tardorenc i la continència prematrimonial.

Com a profeta, aquest bon clergue, l’ha va fotre de ple al pal. A jutjar pels excedents que s’han llençat directament al mar o s’han llaurat sense recollir, per les tones d’aliments que tirem al cubell de l’orgànica, pel caprici en la caducitat dels iogurts i la varietat infinita gairebé no catalogable d’aquest subproducte làctic, el senyor Malthus, si aixequés el cap, hauria de dimitir com a professor de Cambridge. La recomanació d’estalvi energètic prematrimonial en matèria de catre no ha estat efectiva. La va encertar, però, en allò de casar-se més enllà dels trenta a la ratlla dels quaranta.

Presagiar sense una bola de vidre diàfana és quelcom molt arriscat. Per dibuixar la realitat del XXI a començaments del XIX calia una visió de bruixot amb una mirada felina de linx. La mateixa amb què el club de París va signar ahir l’acord de mínims contra el canvi climàtic, París COP21. Un acord vinculant, però no en el capítol fonamental dedicat a la mitigació d’emissions. La premsa qualifica la diada parisenca d’històrica per salvar la Terra amb 194 països signant un pacte –o una conxorxa- de mínims que obre el camí a frenar l’escalfament no prematrimonial maltusià, l’únic esclafament que poden reduir alguns països pobres o encara subdesenvolupats.

Imagino els moments clau de les negociacions pentinant serrells, dubtes i interessos econòmics tot debatent la decisió entre la mirada innocent dels néts que fa pampallugues a la pantalla del mòbil i l’actitud pragmàtica dels que estan per enllefernar el convent. Han vençut, amb eufòria i molta gesticulació, les bones intencions que no acostumen a ser obres. La contraportada de la bona nova nadalenca és que París es tornava a manifestar contra la cimera i l’assolit acord històric –de “mínims”-.

Se’ns haurà covat l’arròs? Desitjo que no. No per la Terra, que ja va suportar amb més alegria que dol la desaparició dels dinosaures, sinó perquè hi ha en joc el confort, la salut i la subsistència dels agents -els culpables- d’aquest nou ordre lligat al canvi climàtic, quelcom que alguns encara neguen com una venjança cínica tot emetent davant de notari testaments massa enverinats.

Toneu-nos els pardals!