La crònica de
les modes capil·lars vénen a ser com la il·lustració en cromos -peluts o
esquilats- dels moviments socials, econòmics, polítics i culturals que
expliquen el vaivens com banderes a voluntat de les tramuntanades històriques.
Jo mateix, agreujat
per la condició degenerativa a pelat, podria ser que no fos prou objectiu a
causa del ressentiment o de l’enveja. Ho intentaré, però, de tractar d’un tema
pelut que afecta els pentinats, els mostatxos, les barbes i els barbots que creixen
a caprici de les llunes per dibuixar la identitat –la que es veu i es pentina-
en una mena de llenguatge no verbal que parla molt de nosaltres. Segons la sàvia
sentència demostrada d’on hi ha pèl, hi
ha alegria condemnaria injustament els calbs a una penitent alopècia amarada de
tristor vital. ¿Espero que aquesta no hagi estat la raó de l’abdicació del
Josep Antoni Duran i Lleida?
El vendaval
polític que sacseja la política peninsular, ací i allí, ha escabellat alguns
protagonistes. Fa l’efecte pels reportatges gràfics que els polítics ja no
arriben als parlaments amb cotxe oficial, a recer de les ventoleres, sinó
cavalcant esportives i descapotades motocicletes sense el casc preceptiu –i sense
corbata!- amb les cabelleres alegrement al vent. Una imatge que ha donat molt
de joc als analistes polítics i als de societat. Les cues de cavall, els
serrells o el rastafarisme que s’ha exhibit a les portes del Congrés de Madrid
i al Parlament de Catalunya són realitats que sulfuren els partidaris del protocol
com cal, hi fan la decadència absoluta aplegant-hi tanmateix a la dèria de no penjar-se
una corbata, l’alletament de nadons als escons.
Com han
canviat els temps i l’estètica parlamentària! Els més nostàlgics encara enyoren
aquells anys en els quals el més agosarat era el serrell de l’Iñaki Anasagasti,
un polític basc amb una arquitectura capil·lar que dissimulava amb equitat exquisida
els espais de la clepsa a la intempèrie. L’anècdota torna a estar d’actualitat per
als que se’ns esgoten els arguments i ens llencem a l’atac personal des de l’embolcall
fulminant la ideologia o les aspiracions amb arguments simples, planers,
masclistes o fàcils per la mala llet amb què es nodreixen les crítiques i la
política bruta amb o sense polls, uns lleials companys de viatge.
Ocurrents sentències
poètiques molt celebrades qüestionen per què alguns protagonistes polítics
catalans són tan lletjos, rimant-ho amb els uniformats serrells de la CUP –insistien encara més- lletgíssims. Això
sí que són serrells! Malauradament aquests insignes joglars contemporanis no van
arribar a temps de glossar la presa de possessió del President Puigdemont, qui
molt hàbilment se’ls ha anticipat en la metafísica política aplicada als
serrells negociats amb l’Anna Gabriel.
Que no li
depilin les idees ni les intencions a aquest 130è President de la Generalitat
de Catalunya. La confluència astral ha volgut que la revolta –dels serrells!- la
lideri un gironí d’Amer. És el quart president de la Generalitat de Catalunya tocat
i batejat amb les propietats mineromedicinals de la Font Picant de la vila de
la Selva. La casualitat propicia que els cadells polítics amb aspiracions ja hi
hagin emparaulat una segona residència. Pel que fa al recompte del centenar i
escaig de presidents a la institució és menystingut pels trobadors d’altiplà com
qui apel·la a les copes del Reial Madrid en blanc i negre.
Que no ens
clenxinin i, si escau, que siguin bons estilistes, millors perruquers o excel·lents
barbers!
