I no estava mort, que estava de
parranda. El gran Peret va adaptar el
mort viu, una composició colombiana de mitjans de la dècada dels seixanta
basada en fets reals que el gitano mataroní, passant-la pel ventilador de la
rumba catalana, convertí en una de les peces més exitoses del gènere malgrat la
truculència vital d’una trama que esdevé optimista si no fos perquè la
mestressa del ressuscitat es nega a dormir amb un mort. El paio no estava mort,
ofegava les penes en licor de canya fins perdre-hi el coneixement. Però era ben
viu!
Transcric un rumbós retall de premsa que
impacta: “En plena tempesta pels reintegraments reiterats de la guardiola de
les pensions, un informe del Tribunal de Comptes que apunta a deficiències en
el control de pensionistes morts ha posat la Seguretat Social de nou en l’ull
de l’huracà. El Tribunal de Comptes ha alertat de l’existència de fugues en els
controls de pensionistes finats després de detectar que 29.321 persones mortes
segons l’INE seguien 'cobrant' la seva pensió el 2014”. D’això en podríem
deduir l’existència d’un exèrcit de morts molt o massa “vius”. Quanta vídua desconsolada de fet s’haurà abstingut d’anar al
catre amb pensionistes que eren de parranda –o de botellón- per les praderies celestials?
Reflexionant-hi vull trencar dues
llances contra la llegenda urbana segons la qual els xinesos no es moren, desapareixen
en una mena de reciclatge –vull pensar que només transcendental- inspirat en el
budisme o el taoisme. Mentre, a la riba mediterrània i assolellada de les
nostres contrades som més partidaris de practicar el confucianisme encenent una
espelma dedicada a les ànimes càndides de la Tresoreria General de la Seguretat
Social per mantenir la memòria quantificable com a via cap a la immortalitat
comptable. Una mena de pensió vitalícia infinitament reencarnada que s’inspira
en les doctrines del savi oriental Fu-Manxú.
Esperem que després dels dies –o dels
anys- d’haver desaparegut i d’haver exhumat els cadàvers de les bases de dades
es faci una gran vetlla, els resem una novena, no els perdonem els deutes –sí els
pecats- i enterrem definitivament amb molta pena aquests morts tan “vius”.
