El dia és
lleganyós, emboirat i humit, el preludi de la tardor acabada d’estrenar, gens
calenta meteorològicament parlant. Al Ripollès ha tornat a caure aigua pels
descosits. A ciutat l’últim coet del piromusical ha inaugurat la caiguda de la fulla
als plàtans de vorera. L’octubre és temps de bolets i aquesta temporada, segons
els entesos, serà excepcional. Els boletaires professionals -aquells que s’hi
dediquen- creuen que ha sobrat una mica d’aigua, massa pluges per als rovellons
fotogènics collits que, una vegada a la cassola, són un congrés de cucs. Temps
de bolets i de moments tan corcats com alguns dels rovellons que es venen a les
cunetes de les carreteres amb cistella inclosa. N’hi ha tants, que han rebentat
els preus. Les oportunitats al món del bolet són fruita de tardor que cal
aprofitar. Si hi ha una societat que es deleix pel consum del bolet, gairebé
addicta a aquest regal feréstec, és la catalana. Caçar i arreplegar bolets és
una activitat tardorenca que els catalans practiquem amb molta notorietat.
A la meva
infantesa anar a buscar bolets era una activitat que odiava cordialment.
Darrerament hi he tornat atacat de melangia i molt més ben calçat. Aquells anys,
quan l’activitat no era una afecció massificada com ser del Barça o devot de la
Mare de Déu de Montserrat, els boletaires locals refusàvem els ceps, un bolet
molsut de fi paladar que embogia als francesos. Aquests en van ensenyar a no
confondre’ls amb els mataparents, a collir-los i a vendre’ls-hi, primer, i,
després, a consumir-los. La França propera del Vallespir ens va obrir els ulls
i el paladar a una espècie durant molts anys menystinguda per la majoria. Era quelcom
que només practicaven els molt entesos, collir els siurenys.
Coincidint amb
l’esclat excepcional d’enguany, la grandeur
perfumada amb rocafort torna a ultrapassar els Pirineus per amanir l’escudella
catalana. Es confirma que la ferralla política gal·la ha creuat la frontera amb
la voluntat d’adobar l’olla podrida que fa la xup-xup al Saló de Cent. Monsieur Manuel Valls ha fet públic el
propòsit de ser el proper alcalde de Barcelona. Un gendarme amb accent
republicà adscrit a Ciudadanos -o
emparat per en Rivera i els seus sequaços- pretén posar ordre i endreçar el saloon a vessar d’arreplegats, gent de
malviure i malfactors en general.
Qui gaudeix
també d’una temporada esplèndida de bolets és el president del govern espanyol,
en Pedro Sánchez Pérez-Castejón. Als jardins de la Moncloa se’ls pot veure
néixer i créixer amb molta ufana ben assaonats pel comissari Villarejo, un
prestigiós boletaire especialista en el conreu del xampinyó, un bolet
domesticat que creix en espais foscos i caves com clavegueres dessecades,
directament sobre dels fems.
Al catàleg
dels boletaires venturosos hi figura el president del PP, en Pablo Casado Blanco. S’haurà de veure si és un caçador de
bolets d’aquells que els trepitja abans de trobar-los -com jo mateix- o té bon
olfacte i millor vista. També pot ser que més que un boletaire n’esdevingui un
gran degustador a taula parada. Sempre hi ha qui te’ls porta a casa, l’excedent
de la collita. Generosos col·legues que te n'ofereixen un tast i que agraeixes molt.
Veurem com li va amb aquest present que els jutges li han ofert, el màster
sospitós. Un bolet verinós o, com a mínim, un rovelló vistós farcit de cucs i
no apte per a les graelles i el consum.
A les
cròniques micològiques, malgrat l’abundor d’enguany, hi trobem per mèrit propi
la diada de l’1 d’octubre -l’1-O- per l’excel·lència de la collita, l’abundor,
la varietat i l’actitud dels agents que hi van concórrer, el sector del venedors
que els van aspergir amb esplendidesa sense mesura ni recança i el dels
consumidors que fèiem cua per aplegar-los. Quins bolets! No ens ha d’estranyar,
doncs, que enguany hagin tornat si més no per celebrar-ho una altra vegada a
les praderies i boscúries catalanes on van proliferar uns bolets esplendorosos.
Temps de
bolets i de fongs carceraris arrapats als murs de les cel·les mentre passen els
dies eterns d’una presó preventiva que molts no entenem.
