Incerteses

Incert. Ombrívol. Imprecís. Indeterminat. Insegur. Suspens. Vague. Indefinit. Dubtós. Eventual. Aleatori i Erroni. Aquests podrien ser els noms dels mesos proposats per a un calendari en temps de galerna. D’anys foscos en períodes d’incertesa. Allò que ens neguiteja. També podríem provar d’ordenar les paraules sense enfilar-les alfabèticament. Per colors, per sabors, per simpatia, per amors, per pors... Quants diccionaris temàtics i diversos podríem confegir en un catàleg per matèries del blanc o negre, del bo o del dolent. Una tria que també tindria -fàcil aparentment- contradiccions rere el miratge cromàtic del vidre amb què ens ho contemplem. S’imposa la servitud irreal -o real- a la gama dels grisos gairebé infinita que sembla tenyir aquests dies de tardor, vent i ocàs.

Incertesa és una candidata perversa que es postula per desgavellar l’equilibri. Allò que ens solleva la zona de seguretat on tendim a instal·lar-nos. El sac de plom que ens altera el matalàs –i la migdiada- convertint-lo en un tobogan temerari que ens atemoreix. La involuntària aventura per la malastrugança indefugible, pel pendís avall sense saber si ens la fotrem contra l’arbre o si aquella foscor insomne es resoldrà contra el mur d’una frontera amb un forat còsmic.

Incerteses intransferibles. Només nostres, personals, davant d’un dictamen judicial, laboral o vital. Pendents d’una resposta on som actors sense paper quan la vida es gronxa al caire d’un índex cal·ligrafiat amb un gargot inintel·ligible en una analítica fatal. Nostra és l’amargura com el fel del rebuig quan la persona que ens ha robat el cor i –el pitjor- l’enteniment des de la indiferència ens torna compassius amb els folls d’amor no correspostos que habiten deserts poètics sense rima ni oasis. 

Incertesa compartida i inserida al context on la vida ens ha arraconat. Aquella que ens envolta i ens fa sentir grup per contrast. Ramat, escamot o congregació d’afinitats arropats en la comunió dels interessos sense rèdit. La incertesa solidaria esdevenint motor per a la cohesió quan ens assetja a les nits fredes de solitud indigent i propicia monstres, uns dimonis que ens deixen caure en la temptació. 

També diuen que s’ha vist la incertesa niant a l’arbre feble de l’esperança i que les cries esgarrifosament intolerants tornen a volar baix. Planen damunt els caps sense barret dels homes, damunt del desesper i de la incerta indiferència que pot covar més monstres encara. 

I com dirien els experts en selfies una mega superlluna ens ha de visitar quest cap de setmana. Una amb l’òrbita més propera a la Terra dels últims 70 anys. Una lluna com un mega formatge un 14% més grossa i un 30% més lluminosa. No m’atreviré pas a alinear-la amb aquest moment que els analistes jutgen d’històric. En tot cas, la conjuro com a imant de marees perquè s’emporti la incertesa i ens torni els colors. 

God bless you! Això, que Déu ens beneeixi i la lluna ens purifiqui!

'You Want It Darker' (Ho vols més fosc)

Leonard Cohen