Novembre vora el foc.

Posa-hi que cal molta prudència i discreció. Mai se sap qui para l’orella i et pot delatar. S’han donat casos on qui més atia les brases és el primer a denunciar. Compte! Tu calla i escolta, noi. No et refiïs de ningú. Tingues cura de no fixar-t’hi. No aixequis el dit, no fos cas que te l’escapcin. Vigila, recela, no badis. Obre bé els ulls i respon amb claredat i no t’emboliquis. Tampoc no aixequis la veu ni els miris als ulls, sigues submís. No t’hi acostis, defuig-los. No responguis si no és que et demanen. No corris, no facis que s’hi fixin, camina com qui passeja. Saluda sense excessos. Fes veure que no et pots aturar. Creu-te atrafegat i sense dèries que no siguin resseguir la grisa línia de la subsistència sense aspiracions. No ets ningú o ets un més. Mai se sap amb qui parles.

Tan arriscat i temerari és predir el demà com pretendré ressuscitar l’ahir. Arrencar el passat per arrelar-lo al present és un exercici de ciència-ficció. Encara que els dies s’ho comportin més pel novembre, un mes una mica lleig. Tardor és temps d’aspra melangia, de fer recompte. De repassar el que ens ha aportat de nou l’any caduc que s’està pansint als calendaris. El cicle vital rodolant incansable, però feixuc i fosc. Pendents que els llums de nadal ens redimeixin dels dies més durs de l’any. Si no fos pel nadal i pel que es comporta les persones hivernaríem com acostumen els óssos i d’altres mamífers savis amb un bona nit i tapa’t fins a la primavera.

Llargues cues d’un poble orfe del director d’orquestra. L’eufemisme, la manera com anomenar la simfonia pòstuma per a un funeral que aplega llargues cues de mai acabar. Una gentada plorosa, desemparada, disciplinada i no resignada. Els homes excepcionals també moren i Déu els acull. Se celebren molts oficis religiosos amb el més granat de la cúpula eclesial, molta cera cremant. Al carrer es mesclen el perfum de l’encens amb certa sentor a pólvora i a sang. La cua avança lentament. La història ja en parla. Dies de dol. I ara què?

Desconec si els filòsofs dels calendaris en conxorxa amb els historiadors s’han dedicat a estudiar perquè determinats fets esdevenen en estacions concretes de l’any. Sense aprofundir-hi m’atreviria a afirmar que les coses optimistes i florides tenen majoritàriament la fita a la primavera o durant l’estiu, quan la calor ens fa perdre la pudor i l’epidermis és una bandera vital ostentosa. Onegen i s’esbraven les passions a qualsevol raconada adient per a la transgressió. No succeeix així, seguint el presumpte fil argumental, a la tardor i menys encara a l’hivern, una etapa de l’any despietada que ens converteix en ferms espectadors del foc a terra.

Dies de desempara. També de recel. De recompte incert perquè els enemics també assisteixen als funerals. Llops amb pell d’ovella pèrfida que van a contemplar-s’ho per estar-ne ben segurs, que el cadàver no s’aixecarà en una revenja cruel i sense pietat escarnint-los davant de tothom. Allí de cos present, exposat, el director –l’eufemisme predilecte – mentre una banda de metall i percussió toca sense solfa interpretant melodies per a una resurrecció. I ara què? 

Embadalits en la incandescent juganera de les flames d’una llar de foc ens deixem bressolar sota l’encanteri imprevisible d’uns troncs que es van consumint. Sempre més d’un perquè al foc li succeeix com en l’amor, se’n necessiten com a mínim dos, de socs –o d’éssers- perquè n’emergeixi una flamarada vital. Heu provat mai de fer una foguera amb un únic tronc? No és el mateix. Mirant el poder purificador i devastador del foc l’associo a l’efecte demolidor del pas del temps que ens rosteix l’embolcall. No així la memòria.

"He perdut la personalitat. Aquí no sóc altra cosa que un número. Sóc el número, ni més ni menys. Aquest número és el meu nom. Per ell seré classificat. Per ell seré posat en una barraca. Quan hom em cercarà, no preguntarà pas pel meu nom, sinó pel número i prou. Quan voldré anar a les oficines del Camp, hauré de portar aquesta targeta minúscula que em servirà com a cèdula personal. És una targeta de cartolina fina, blanca, i el número és marcat amb caràcters grossos i negres. Tots en tenim una. Hom ens l’han donada en entrar al Camp, després d’enregistrar-nos... Un company havia perdut el que se’n diu la xaveta. Aquesta sorra i aquest sol n’han fet molts d’estralls… Va agafar les seves dues maletes i, mudat de cap a peus, s’acomiadà de tots els companys de barraca, dient-los: «Me’n vaig a Mèxic». I començà de caminar cap al mar. Quan va ser al peu de l’aigua, sense deturar-se ni tombar-se gens, va continuar. Tothom cridava: «On vas?», i ell repetia cada vegada: «A Mèxic! A Mèxic!» Estava atacat de bogeria”. (Diari d’un exiliat).