Fidel.

El controvertit Castro aixeca passions i odis. L’últim barbut -si n’excloc els del corrent hipster que pul·lulen pels locals de moda actuals- és l’ascendent dels barbuts d’una època que ostentaven aquella pancarta facial peluda i salvatge com un manifest de rebel·lia i de simpatia amb qui ha estat un símbol, Fidel, el Che i Cuba. Un personatge que va aconseguir posar l’illa en l’epicentre de la cartografia mundial. No sempre per causes nobles. Recordem la crisi dels míssils. Té mèrit, però, la resistència al gegant americà. L’orgull, el carisma i el poder de seducció loquaç defineixen aquest personatge ja mític. 

Els seus projectes, sovint llegits com una facècia esbojarrada o com un acudit barroer pels detractors, no tots arribaven a bon port. En va transcendir la voluntat d’abastir de llet l’illa amb vaques de producció formidable. La pagesia informada recordarà Ubre Blanca, un exemplar inscrit al llibre Guinness amb una producció de 109.5 litres de llet en tres munyides. Ubre Blanca va batre el rècord produint 24,268.9 litres en 305 dies. Va morir als 13 anys envoltada d’elogis, fotos amb el Comandante i va gaudir d’un obituari oficial al diari Granma. Fou embalsamada i es va exhibir al Centre de Salut Animal als afores de La Havana. Se li va erigir també una estàtua de marbre.

 L’evolució de la cabana bovina a l’illa no tornà a figurar als rècords mundials ni al Guinness després de l’enyorada Ubre Blanca. A la dècada dels noranta el règim –o en Fidel- va promoure un nou concepte ramader alimentant les successores d’aquell prodigi lleter amb canya enriquida. Va estar un fracàs agropecuari com l’assaig d’importar dromedaris per a la guerra, amb la voluntat d’emprar-los com a vehicles en la defensa de les muntanyes. Aquests dromedaris de secà arrebossats de sorra tampoc no es van adaptar a la cosa tropical, a la salsa ni al mojito. 

Anècdotes amb un punt de revenja que els enemics retreuen a aquest seductor de masses que ha estat en Fidel, el Comandante. Entre la passió i l’odi amb admiració o rebuig no existeix el punt de consens intermedi. Cuba va ser un dels centres polítics mundials. Cuba era un gra al cul des del tentacle més llarg del teló d’acer fins que es va esfondrar l’URSS. Queia el mur, flaquejava el suport a l’illa i Fidel flirtejava amb en Manuel Fraga. Els pols oposats compartien empaties i orígens mentre un altre gallec significat pretenia canviar els dromedaris tan poc caribenys pels Barreiros, els nostàlgics camions i tractors de l’Espanya franquista de la dècada dels seixanta. Tampoc va reeixir aquest projecte en una Cuba emmordassada econòmicament pel bloqueig. A l’illa del color les cases romanien sense pintar perquè no els arribaven els pigments, manca de productes diversos, cues en l’escassedat que només l’enginy podia suplir fent, per exemple, que aquelles repintades mòmies dels seixanta amb rodes encara funcionin. Més enllà de la llibertat de premsa, dels balseros o dels presos polítics on comença el capítol de la crònica negra.

Contràriament se li reconeix la campanya d’alfabetització, la reorganització de la sanitat, el sistema educatiu, la posada en marxa del sector turístic, aconseguir el recolzament econòmic de la Rússia comunista i de la Veneçuela bolivariana o el desenvolupament del sector biotecnològic entre les fites que se li hauran d’admetre -o retreure- el dia que la història el jutgi, com ell mateix va argumentar. Avui la directora general de la UNESCO el reconeixia com un exemple de solidaritat i de cooperació en el món. 

Ja no podré visitar Cuba amb en Fidel viu. Quelcom pendent -i impossible-. M’hauré de conformar amb els cigars que les amistats i els familiars em portaven per tal que conreés el vici com un Felipe González rampant. Em pregunto si en Mariano Rajoy gaudeix dels cigars havans o també practica el boicot i el bloqueig a la nicotina cubana. Cuba, Filipines i Puerto Rico les últimes colònies. Corria l’any 1898 quan la sacsejada emocional, política i bèl·lica patida per la mare pàtria va ser monumental. I amb els anys tots vam acabar tenint “terra a l’Havana” i nostàlgia, també d’un avi que va anar a Cuba abordo del Català, el millor vaixell de guerra de la flota d’ultramar. Entre en Franco i en Fidel les relacions galaico-cubanes no es van refredar, Espanya comerciava amb Cuba i el Comadante va decretar tres dies de dol quan va morir el general dictador. El ministre Fraga a la transició va convidar-lo a rom cremat i a pop a la gallega a la terra natal del pare d’en Fidel. En Felipe i els barbuts del seu govern van insistir amb el comerç dels preuats Cohiba que perfumaven la Bodeguilla a la Moncloa, un espai amb evidents ecos cubans. 

L’Aznar es va alinear ràpidament amb les directrius d’EUA fins al punt que en Bush fill li permetia de compartir la política tot dispensant-lo per posar els peus damunt de la taula, allò tan típic dels vaquers americans lluint botes i esperons de muntar. Perquè l’Aznar era contrari a les tesis de la majoria de socis europeus que defensaven el desbloqueig. Les relacions es van refredar tant que durant un any i mig Espanya no va tenir ambaixador a La Havana. L’Aznar va aconseguir que la UE adoptés una posició comuna respecte de Cuba condicionant-la a avenços democràtics i a drets humans. Fa uns mesos Brussel·les va instar a la UE a derogar la posició impulsada per l’Aznar. D’aquells anys se’n poden rastrejar la relació d’en Max Canosa i dels grans poders anticastristes de Miami amb el govern de l’Aznar i el PP. 

La Barcelona del 92 el va projectar des de la llotja olímpica de l’Estadi Lluís Companys compartint protagonisme amb Nelson Mandela i amb la resta de les nombroses personalitats polítiques que hi van assistir. En Fidel era avesat a omplir els escenaris que trepitjava amb la seva presència. L’últim gest inspirat pel líder cubà des de l’absència amb ressò a la pell del brau ha estat la polèmica de qui ha d’assistir als homenatges funeraris d’aquests dies a Cuba. En Fidel ha tingut el mèrit de ressuscitar protocol·làriament el monarca emèrit com a màxima autoritat espanyola present. 

L’hiperbòlic seductor Fidel Castro ha mort. Marxa l’home amb qui s’acaba una era i s’enterra un “símbol” –tots hi coincideixen- del vell règim d’abast global des d’un minúscul melic illenc. Els vells revolucionaris de Sierra Maestra que encara ho poden explicar tenen el xassís tan atrotinat com les carrosses repintades dels anys seixanta amb Compay Segundo a la ràdio dels carros convertits en carretes precàries per a un museu. Esdevindran, segur, l’atrezzo preuat per a la postcastrista Cuba del segle XXI, un pastís immobiliari i de destinació turística on la metròpoli no sap encara quin paper i quina porció hi té reservada. Jo brindo per una Cuba Libre i per als cubans, pels soferts ciutadans que han patit el bloqueig de l’imperialisme. Pels que ho han suportat –en ambdós sentits- i han sobreviscut amb el règim.