Rita.

Al·ludir els morts de cos present és delicat. Ja he dit en alguna ocasió que quan et mores et santifiquen encara que, quan et volien jubilar, t’hagin crucificat. En el cas de la Rita es van saltar el pas de la beatificació prèvia quan hi eren a temps i, ara, el procés de pujada als altars sobtat grinyola perquè els miracles adduïts poden ser polèmics. Una qüestió de fe en la qual no hi creuen aquells que es van absentar de la processó sense aguantar l’espelma durant un minut de silenci que ahir se li va dedicar al Congrés dels Diputats. Els minuts de silenci vénen a ser com els rosaris de la vetlla als difunts en els rituals laics o polítics.

En el camí de patiment cap a la santificació vam assistir al calvari de la Rita ascendint extenuada i carregada amb una creu cap al galliner -la capella més enlairada- del Senat en una premonitòria acció penitent donades l’edat i el calibre de la senadora empestada. Tota una prova de dolor per a un retaule de negació i rebuig que els profetes de l’endemà ja es temien.

Bon cel, Rita! 

 

Encara el cos era calent quan els xerifs diligents ja penjaven els cartells amb la recompensa política a la recerca dels culpables. Qui ha matat la Rita, la fallera major de la faraònica València? Entre tots la mataren i ella sola es va morir –fa la dita castellana- mai tan adient. Em poso en la seva pell per entendre com es podia sentir després que el partit l’expulsés. A ella que havia estat la molt totpoderosa Rita de les majories absolutes que empentava presidents de govern i decidia –com algú ha recordat- si els coloms i les gavines aixecaven el vol a la riba dreta del Túria o no. 

                

El succés ha aixecat una polseguera formidable. Pel fet en si mateix, per les reaccions i per les conseqüències de tota mena –si és que en tindrà-. No és estètic atribuir culpabilitats durant els funerals, tampoc ho és amagar el cap sota de l’ala. No queda massa bé que un ministre en actiu es desplaci al llocs dels fets entre el cadàver i les seves pertinences o que un president del govern reconegui converses amb la inculpada abans de comparèixer davant del gran tribunal. Faig a la Rita deixant-li anar al Mariano allò de “en veritat et dic que aquesta mateixa nit, abans que el gall canti, em negaràs tres vegades”.

Entenc la família allunant els carronyers de l’oportunitat. Comprenc que no deixin aterrar els voltors caragirats que aquest dies sobrevolen el fèretre en cercles mediàtics tot justificant-se. Diuen que en Mariano, el president consolidat del govern, ha assistit al funeral descalç arrossegant una pesada cadena aferrada als turmells en un acte de contrició i desgreuge. És possible que jo vagi errat, però –coincidint amb un bon analista i amic- el PP i en Rajoy s’estalviaran tres presumptes moments molts dolorosos: 1. El judici. 2. La condemna i... 3. L’indult! Estant d'acord amb el fi analista, aquest últim pas ineludible, el del perdó, hauria estat del tot incomprensible per una part dels ciutadans que creuen en la llei. Si li’n deu de favors en Mariano –i el PP- a l’oportuna Rita! 

En restarà el posat de dona mediterrània excessiva. De Rita Hayworth entre llevants i una mascletà tot sacsejant el balcó de l’Ajuntament a cops de pitram amb la cabellera al vent com una copilot en una quadriga futurista conduïda pel president Camps. La de la devota genuflexió venerant un Pontífex. Desbordant com el riu i com el seu llegat faraònic -i endeutat-. També en romandrà, però, la Rita gens encertada fent pam-i-pipa des del balcó als detractors i a les víctimes del metro. 

S’enterrarà l’excelsa Rita amb la voluntat de no atiar processos judicials ja que -d'impulsar-los- es percebrien com una dessacralització de la santedat. D’ací l’interès del PP a santificar -encara que tard- qui va estar dècades alcaldessa de la ciutat. I en l’argumentari la consigna per transformar un simple gest en quelcom sensible i molt eficaç, i tan breu com un minut comptat de rellotge. Una anècdota que vol tapar el problema de veritat. Quin serà el llegat i quines conseqüències tindrà? No ho sabem, però per ara el més important és passar llista als absents i transformar aquesta facècia en implacable principi fonamental de justícia poètica. La divina, la humana i la judicial transiten per vies diferents i haurien de fer el seu curs, cadascuna amb el seus procediments.