Bon 2017!

Aquest és l’últim Miralls i Espantalls del 2016. El quilòmetre zero als calendaris de proximitat per passar comptes. El punt de trencament que hem acceptat en la nostra cultura occidental per fer una simbòlica aturada d’etapa. Comença un altre any i la cursa continua. Per això no deixarem de pedalar malgrat la temptació llaminera de llençar la tovallola davant d’allò que ens supera, aquelles pujades que semblen impossibles en les quals cal posar-se dempeus damunt de la bicicleta i no defallir. Continuarem, insistirem, aixecarem la vista, mirarem el repte i plantarem cara un any més. Propera arribada el 2017! 

El decrèpit i asmàtic 2016 ens ha deixat fites que recordarem amb moments que han obert els telenotícies o han presidit les portades dels diaris com el pas al costat d'Artur Mas, l'any de desgovern a Espanya, el doble procés electoral, la desfeta socialista, la feinada del Tribunal Constitucional, el Brexit, el triomf de Donald Trump, el "no" a l'acord de pau a Colòmbia, el Premi Nobel a Bob Dylan, la majoria independentista al Parlament, els terratrèmols, les inundacions, la brutalitats dels atemptats d'Estat Islàmic, la guerra a Síria, el camí tallat a Europa per als refugiats, les barques plenes de persones que moren fugint de la guerra, el setge d'Alep... Aquest és, a grans pinzellades, l’índex de l’any que avui s’acaba. 

Si a l’àlbum de la vida els anys fossin cromos, aquest 2016 el podíem haver canviat per un de millor. Un de més acolorit i optimista, un que fes més patxoca de repassar i de recordar. El 2016 ha estat un any gris amb un cel color de gos quan fuig inspirat en una paleta cromàtica dominada per la gama del gris plom. Un any anodí que no ens fa sentir orgullosos en massa coses amb un punt d’agror que no hauria de preludiar una tendència a empitjorar. 

S’esgota aquest desembre amb un episodi inèdit fins ara, la restricció de vehicles a una gran ciutat espanyola. Madrid –La Manuela, Carmela- ha tornat a plantar la pancarta del “no passaran”. La ciutat –el món- assetjat per la contaminació i les deixalles, quina gran metàfora. A la ratlla de l’horitzó, al teatre de la vida, la humanitat contempla des del pati de butaques com hi hem plantificat un teló de boira bruta amb una celístia metàl·lica. Decebedor i poc estètic.

Segur, hi ha fites positives i optimistes que se’ns escapen perquè viuen camuflades a les pàgines dels anuncis amb la lletra molt menuda, perquè no venen o no fan la xup-xup en un jaç de sang i fetge. Aquest 2016 ha estat un any insubstancial pel que fa al llibre dels rècords de l’espècie humana. Tenim moltes plusmarques pendents, no hem tornat encara a la lluna o la Sagrada Família roman sense acabar tot esperant una segona olimpíada. 

Hem de recórrer a la secció de notícies insòlites que ens han fet somriure –i pensar- quan un adolescent ha desendollat l’avi de l’aparell respirador per carregar el mòbil. O la referent a un bon jan solidari que va donar un ronyó al cap i aquest, una vegada refet, el va acomiadar. També n’hi ha de més simpàtiques com la del personatge que es fa una selfie i apareix un fantasma o aquell que va denunciar contactes eròtics amb un Pokémon. Facècies! Jo trio la del temerari que volia viatjar en el temps i el van multar per excés de velocitat.

Un any definit per alguns com el del “no” –negatiu, doncs-. La negació a Europa dels anglesos amb la incorrecció política grandiloqüent dels americans que han glorificat el pollastre Trump semblarien innocentades que n’haurem de veure i patir l’abast durant el proper any 2017 i successius. Toquem ferro! 

Que el 2017 sigui un bon any en tots els sentits! Brindo perquè la predicció de la nova fi del món no sigui el 29 de juliol. 

Bon any, amics!