Aquesta setmana
hem assistit a un curset intensiu de procediment judicial. Els tribunals –no sé si la
Justícia, s’haurà de veure- han estat els protagonistes indiscutibles i els
reis de l’audiència mediàtica. Hem pogut presenciar en directe com és la
tramoia interna d’un judici al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Hem
estat testimonis del control ferri que exerceix el jutge, un mestre tites amb
molta mala llet que a la mínima et posa de genolls amb els braços en creu i,
encara més, amb un parell d’exemplars de la Constitució en edició de luxe a
cada mà. No n’ha passat per alt ni una, a la classe no hi ha hagut acudits,
tampoc sortides de to ni comentaris irònics que no fossin els del fiscal.
El clima
pedagògic i la disciplina desplegats no suportarien pas les exigències de
l’escola nova actual ni la transversalitat d’un projecte competencial a la
trinxera escolar contemporània. M’ha fet l’efecte d’un mestre d’escola unitària
dels d’abans reciclat, rigorós i temut pels cercabregues que vol posar a ratlla
–i això té molt de mèrit- com als mateixos inspectors i a qui va estar la cap suprema
del gremi del guix digital a Catalunya, la Consellera.
El problema
que ha formulat està en la línia de la vella escola de quan envejàvem la
justícia americana encara que aquí la gaudíssim en blanc i negre -amb predomini
dels grisos- personificada per un tal Raymond Burr en el paper de Perry Mason.
Amb lletra
perfecta i alineada ha plantejat a la pissarra un trencacolls de desenllaç
tràgic, perquè els trens que sortien de Madrid i de Barcelona alhora acabaven
topant irremeiablement a Calatayud –o estavellant-se als murs de Santa Maria de
Sixena-. No sabem quantes anades i tornades han realitzat els combois des de
Madrid cap a Barcelona i a la inversa. No sabem com de rigorós i d’implacable haurà
estat el revisor del Constitucional, però els indicis apunten a què la
desgràcia es produirà a les rodalies de l’Arc de Triomf. “Han sortit dos trens,
un des de Chamartín i l’altre des de l’estació fantasma de l’AVE, a Sagrera. Si
la velocitat és constant –cal restar els retards habituals- s’ha de calcular en
quin punt de la via toparan”. Ajornaré la resolució, un desafiament propi de l’Enciclopèdia Álvarez, perquè els
especialistes en matemàtiques s’hi llueixin.
La comunicació
pels camins de ferro entre Barcelona i Madrid està tan malmesa que, el mateix
dia que el xoc de trens previsible està vist per a sentència, el pont aeri, l'enllaç regular entre
les dues capitals, anuncia una reorganització per optimitzar el servei amb més
vols accessibles des de la web i des de les aplicacions de butxaca mòbils. Em
pregunto si es tracta d’una esperança per revifar la comunicació o és també la constatació
del canvi en el clima polític que han experimentat durant els últims
quinquennis les lleis de la física elemental. Un assaig per escurçar el temps que
no aproparà prou les distàncies, cada vegada més llunyanes i irreconciliables.
Malgrat que la
sentència es decanti per “la mort política dels tres acusats”, com va dir un
dels defensors, el funeral portarà cua. L’advocat va alertar que és per reflexionar-hi
quan “el Ministeri Fiscal s’excusa pels seus comportaments”.
Ens ho va resumir
a ritme de rumba catalana el gran Peret: «Pleitos tengas y los ganes/vaya
maldición gitana/ cargaíta de razón».
