Ciberatacs.

“Fa uns dies que quan obro l'ordinador, així que els xips s'han escalfat una mica, m'apareix una senyora molt pneumàtica de voluptuositat ben posada que m'ofereix la seva amistat. Temptat, però temorós, l'envio a la paperera del rebuig –perquè les amistats també s'han de reciclar- encara que no sempre ho faig prou convençut. Haurà estat una bona decisió? Em venç la voluntat guiada per la sensació desconcertant d'allò que no has triat i que d'altres, sense haver aixecat el dit, t'ofereixen en una invasió d'intimitats que no has demanat. Sovint la privacitat dansa al caire de la intromissió no sol·licitada.

En d'altres ocasions m'envaeix, quan navego pels mars virtuals de la comunicació, la sensació demostrable que recullen més dades de les que demano. Detecto, per exemple, com la publicitat és torna monotemàtica i reiterativa així que has consultat un producte, visitis la pàgina que visitis. Es veu que deixem un amor comercial a cada pantalla on desembarquem. Som predictibles, deixem un rastre des del qual els perdiguers interessats de tots els àmbits en segueixen la pista.

A no trigar massa anys, quan la nostra vida depengui encara més de tot allò que físicament no es toca però que incideix en la realitat, la dependència virtual d'una existència en línia i sense fils, haurem d'haver après a gestionar-ho. Amb unes regles del joc clares, netes, transparents i que ens permetin defensar-nos-en. Per ara, a les beceroles d'aquesta revolució tecnològica, vivim l'aventura dels primers exploradors perduts per les cartes de navegar suggestives mentre empenyorem la privacitat que ja no som capaços de controlar.

No voldria exercir de cronista profeta en catàstrofes. Abans confessaré que existeix un amic entès que me les inspira. Exposa -convençut- els arguments dels estrategs en la supremacia i com de vital serà –ja ho és, segons ell- el control, la defensa, el setge i la destrucció de la informació amb els objectius que es vulguin fins arribar a la ciberguerra. Analitza quins estralls pot produir una apagada cibernètica al marge del tradicional increment de la natalitat.

Aquest amic expert en batalles a cops de ratolí descriu uns desgavells cada vegada menys de ciència-ficció tot dibuixant apassionadament el paisatge postbèl·lic de la III Guerra Mundial. Predica que després dels gasos químics de la primera gran guerra i dels efectes de la física nuclear a la segona, esdevindrà el "no-res" absolut amb els calaixos de dades virtuals remenats o buits. Arribats a aquest punt fa una pausa dramàtica, un xarrupet i continua el relat. Sense dades bancàries i en la misèria per la bancarrota del plàstic, sense semàfors regulant els embussos, sense dades mèdiques ni aspirines, amb els prestatges buits dels productes bàsics, el panorama és esborronador; tant que em repenso de retirar-li la confiança, a l'amic expert, i d'acceptar l'amistat a la pneumàtica de les pampallugues en la pantalla de leds abans que no es fongui”.

Permeteu-me l’atac d’immodèstia predictiva. Just es compleixen dos anys i mig quan vaig escriure això a Miralls i Espantalls, novembre del 2014, en una entrada al blog anomenada Ciberbatalles. Tampoc es tracta d’un brillant exercici apocalíptic de profecies perquè l’amenaça hagi començat a manifestar-se i a neguitejar-nos. Només sentit comú en la previsió d’un temor que llavors ja era real i que aquest dies s’ha globalitzat. Un virus, una passa de mal de panxa que afecta els ordinadors i els sistemes informàtics connectats d’arreu del món.

Res de nou, només canvia el context. Ens amara la mateixa sensació de quan arribem a casa i ens ho han regirat tot. Encara que no hagin trobat el collaret de perles –de les bones- de la sogra, encara que no hagin descobert la medalla de la primera comunió enterrada al pot dels fideus o de l’arròs, encara que no s’hagin endut un petit quadre molt preuat, encara que... la percepció conscient de vulnerabilitat es torna ràbia, impotència i amargor. Ens han profanat el racó que fèiem exclusivament nostre, el refugi que delata les nostres febleses perquè allí hi amaguem els nostres secrets. Algú ens ha regirat les nostres intimitats i les nostres vergonyes.

Qui no s'enduria a una illa deserta una còpia del disc dur tot esperant la taula salvadora –redemptora- d’un ordinador on poder tornar a emmirallar-nos en les fotografies, reeditar els nostres records o poder accedir als nostres documents? Certament, un malson!

Això és el que hi ha en joc aquests dies. És la pesta dels temps que corren perquè els microbis han mutat, s’han tornat virtuals. Un nou model d’epidèmia amb efectes demolidors. Preguntem-ho als malalts que han patit l’atac al sistema sanitari britànic. Aquest és el punt més esgarrifós perquè alguns pacients anglesos afectats no tenen ordinador ni viuen endollats a les xarxes socials. Pateixen les conseqüències d’un vici o d’un contacte -pecat- que no practiquen, aquesta és la perversió de la nova plaga informàtica a diferència de la pesta negra que devastà Europa i Àsia al segle XIV.

I el més colpidor és que el microbi s’ha generat per cultiu en una agència estatal americana que ha estat incapaç, una vegada propagat, d’aturar-lo. El monopoli Windows només és l’eficaç agent transmissor de la malaltia. Tornarà a passar i mai en sabrem l’abast real perquè algunes empreses i alguns països s’han decantat per pagar a reconèixer la perillosa –vergonyosa- feblesa.

Em temo que els remeis casolans contra aquesta grip ja no són prou eficaços i que els productes que n’alleugen els símptomes, com ara els antitussígens, els mucolítics, els analgèsics, els antipirètics... són només pegats momentanis. Ja ho adverteixen els metges, que els virus no es poden tractar amb antibiòtics, només en podem amortir els símptomes.