Missals traspassats.

La senyora Marta Ferrusola és notícia per una breu nota manuscrita en clau catequista dominical on requeriria a un banc andorrà que traspassés dos milions de les antigues pessetes a l’hereu de la nissaga. 

Corria el desembre de l’any 1995 -quan va redactar la nota- i la llengua catalana vivia una mica als llimbs entre la llei de normalització lingüística del 1983 i la de política lingüística del 1998. Aquell personatge, la Norma del català és cosa de tots, era una preadolescent; haurien de transcórrer unes dècades fins al 2005 perquè ja calgués donar corda a la llengua i proveir-la d’una pròtesi dental errant, que saltironejant es desplaçava gràcilment. Molts recordem aquestes campanyes de foment de la llengua.

Què tenen a veure el breu i precís manuscrit de la senyora Ferrusola, redactat a la manera d’una innocent indicació d’una sagristana que es fa passar per “mare superiora” i la digressió històrica del català cap a una llengua europea de ple dret? Fàcil! S’hi han detectat nou faltes en set línies. Un horror denunciat pels puristes de l’ortografia més amatents a la correcció formal que no pas al propi missatge. Reconec que la Marta ho hauria tingut pelut als cursos de reciclatge de la llengua que es van impartir a la dècada dels vuitanta.

Tornant al present jo vull treure ferro a l’afer. Qui té cura de la llengua en escrits intranscendents, immediats i, sovint, d’ús només personal de caire més memorístic que no pas comunicatiu. Encara està per estudiar la gramàtica de la llista de la compra, la sintaxi del manyà o la morfologia del pagès. No m’imagino un recull poètic de factures del mecànic ni una antologia rimada de converses de veterinaris amb els seus clients –lloros al marge-. Una nota de paper –ara parlaríem de missatges instantanis de mòbil- té la intenció clara i la finalitat precisa de requerir o de recordar. Ni el lampista ens envia rodolins ni les seves metàfores futuristes respecte de la cisterna de l’inodor ens impressionen, només ens commou la quantitat final de la factura –amb o sense valor afegit-. 

Arribat ací jo disculpo la senyora Ferrusola. L’absolc gramaticalment. Vindrà d’una falta d’ortografia? Au, va! No siguem llepafils ni primmirats ultracorrectes de diccionari. Si repassem les aplicacions de missatges personals –o aquests Miralls i Espantalls- amb el mateix rigor, ens esgarrifarem per l’estol d’errades de tota mena que hi pasturen. La Marta s’ha cruspit els accents, la dièresi s’ha despenjat i la ela geminada es gronxa feliç sense estossinar la finalitat comunicativa. La prova és que tothom ha entès el missatge, clar i català!

Aquesta defensa esdevindria coixa i injusta de no fer esment a la voluntat literària que l’autora hi ha esmerçat i que ho compensa formalment amb escreix. Si ranqueja ortogràficament, n’excel·leix l’estil poètic que traspua. La intenció creativa concretada en la metàfora m’ha emocionat. El poder de la llengua –i del símil- és una troballa inèdita. “Traspassar missals a la biblioteca” té un poder evocador –i profitós- d’una exquisidesa que va més enllà de l’al·literació que ens acarona l’orella reiterant les esses sordes. Som davant d’una evocació traçada amb una cal·ligrafia de monges que ha evolucionat i que eleva a categoria mística –com Santa Teresa- la vulgaritat terrenal dels ordinaris milions, malgrat tractar-se de les devaluades i nostàlgiques pessetes de l’any 1995. 

Benvinguts a la mística del segle XXI.