S’ha presentat la Llei de
Transitorietat i Fundacional de la República. Sembla que s’esgoten les
metàfores dels discursos grandiloqüents i es disparen les futures lleis si el
referèndum es guanya per majoria. "Catalunya es constituirà en una
república de dret, democràtica i social”. La Llei articula -98 articles i 3 disposicions
addicionals- els manaments que han de regular els fonaments a la nova Catalunya
republicana -sense monarca- i independent de l’Estat espanyol.
Això passa el dia hàbil després de les manifestacions de Barcelona i de
Ripoll. Just el dia que l’ajuntament de Barcelona ha decidit desmuntar els
altars laics de les Rambles en un gest que anuncia el final del dol només
formal pels atemptats perquè en resta la cicatriu. L’andanada del canó de Palamós, aquell que fa
temps que va emmudir mirant el mar amb el ventre rovellat, esdevé l’havanera
d’aquest agost “Escolteu la seva veu, /
oh canons de tot el món / i la gent de tot arreu, / no més guerres ni més
morts, / no més bombes ni més focs, / ... sóc el canó de Palamós”.
Barcelona ha cridat No tinc por per
conjurar el terror. Malgrat tot, hem tornat a ramblejar.
L’oposició ha reaccionat a la Llei de Transitorietat dient que es tracta
d’una presa de pèl, d’un engany i que caldria aplicar el 155 de la Constitució.
Alguns vaticinadors pronostiquen que això acabarà en eleccions autonòmiques. En Mariano Rajoy i en
Pedro Sánchez dialoguen sobre la transitorietat per tal de donar una resposta
conjunta al desafiament català mentre el govern avisa des de Madrid que aquesta
llei “mai” entrarà en vigor.
Després de l’atemptat som on érem amb matisos. La determinació del govern
català continua grimpant esglaó a esglaó i es precipita cap al primer
d’octubre, l’1-O, davant d’una resposta estratègica inexistent que aplaqui
-sedueixi- els catalans decidits a anar-se'n d’Espanya. No hi ha coloms
missatgers amb cartes d’amor entre els protagonistes que preludiïn la
reconciliació. Ben al contrari. Retrets, pancartes i l’estrepitosa xiulada -aquesta
vegada sense una pilota de futbol rodolant- eixorden i supleixen aquest diàleg
absent per a sords amb una pretesa hissada de banderes legítima o/i inoportuna.
Aquells que tant critiquen el nostrat tèxtil estelat també n’oferien d’un
dubtós gènere de plàstic made in Xina
amb què s’establí una brega per tal de comprovar qui la té més grossa i més
enlairada. En el rerefons al dol vam assistir alhora a un concurs casteller de
símbols que alguns espectadors no van poder gaudir en la seva plenitud perquè
els mitjans d’altiplà el van escapçar escandalosament.
La postveritat, l’eufemisme
tècnic preferit pels manipuladors, s’ha imposat i ha guanyat. Durant els dies
dels atemptats les mentides -aquest és el mot aplicat amb propietat- i la
informació interessada han onejat encara més amunt que totes les banderes.
Escoltar els arguments d’alguns tertulians aspergint confusió i falsedat és
molt decebedor. Assistir a la catalanofòbia de les xarxes sense arguments,
visceral, quan les Rambles eren encara un escampall de cossos atropellats i
abatuts és propi de mesquins.
Som ací en un punt sense retorn amb els ponts polítics trencats i les
avingudes sembrades amb bol·lards legals com barricades. Som ací escoltant la
intel·lectualitat hispana que brilla per l’eco dels silencis. Som ací! Passi el
que passi, els catalans decebuts som molts. La tossuda incomprensió atàvica de el problema catalán, el recel i un vés a
saber què catalogable es van condensant potser perquè estem
cansats de passar pels peatges o de les reprimendes del revisor de rodalies -calibre
jugador de bàsquet- que esborrona de sentir. O dels cops de roc fatxendes d’algun
diputat català que dispara piulades com el canó de Santa Coloma de Gramenet.
Som ací!
