Arrossada republicana.

“Sol i peix als restaurants de la Barceloneta. Ple de groc i de república. Les classes benestants de la Catalunya interior disfruten d’una jornada de reivindicació i lleure. Si això és guerra, que no vingui la pau. Arròs i independència!”. Aquesta és la crònica -via piulada- del Sr. Lluís Bassets, director adjunt de El Pais a Calalunya. No seria cap despropòsit lligar-ho a un altre piulada del Sr. José Zaragoza, del PSC, que publica: “L’independentisme té aires de superioritat. Es creuen més moderns, més llestos, més democràtics i fins i tot més rics que la resta d’Espanya”.

La piulada -el Tweet- participa d’aquell punt que converteix la comunicació en compulsiva. Sense matisos, pel broc gros, sense metàfores llargues ni eufemismes que deixatin la vehemència del cop de roc informatiu. Resumint podríem dir que ahir a Barcelona hi va haver un aplec com el del cargol a Lleida però amb arròs i musclos perquè la Catalunya profunda de comarques s’ho pot permetre. Salut i força al canut, companys, ja que Barcelona és bona si la bossa sona i, al zoològic, hi va haver un mico blanc.

Això de baixar -o pujar- a ciutat a practicar-hi fartaneres no és nou ni s’ha fomentat amb els darrers aplecs independentistes. Anar al metge ja era un bon pretext per a degustar unes gambes vora el mar. Menys el presumpte malalt, pendent de proves i d’analítiques, era qui ho patia literalment magre amb l’amanida sense sal, un arròs blanc caldós i un trist lluç bullit. La soferta companyia es consolava per un si de cas a còpia d’àpats com si el món s’acabés.

Als seixanta la confraria de mossos i bastaixos de cases de pagès ja freqüentava el restaurant Set Portes i les senyoretes que exposaven el pecat i venien la carn a les cantonades baixes de les Rambles. Del Ripollès a Barcelona amb la Remfla, com es coneixia el ferrocarril que començava a Sant Joan de les Abadesses i moria a Plaça Catalunya. Mercadejaven un “bitllet d’anar i volver a tornar” i cap a Barcelona falta gent. La poca destresa a moure’s per la immensitat urbana primer els menava en línia recta al reputat restaurant. Després, resolts els afers, “volvien a tornar” cap al poble amb l’últim tren de la Remfla carregats de taques d’arròs a la camisa i de pecats a la pitrera de l’ànima. 

Res és del tot nou, tot està inventat, només canvia el context. I apuntar-se un diumenge des dels Pallars, la Ribagorça, les Terres de l’Ebre o l’Empordà a l’anada festiva -i arrossaire, segons el Sr. Bassets- també és una manera de matar el temps i de veure món. I posats a universalitzar l’arrossada em pregunto quin menú tenien als internats d’Estremera, Soto del Real i a Alcalá-Meco. Van poder degustar una paella groga amb colorant i d’un sol musclo? De confirmar-ho, la comunió gastronòmica hauria estat un detall del sistema penitenciari espanyol. 

El ball de xifres pel nombre d’assistents a la manifestació d’ahir per la llibertat dels presos polítics i dels exiliats tampoc és inaudit. Quantes persones de veritat i amb exactitud van col·lapsar el Paral·lel i la Plaça d’Espanya. Segons tuiteja el Sr. Zaragoza, que siguem “més rics que la resta d’Espanya”, pot incidir en el recompte. M’explico, si els manifestants enlloc d’abarrotar les terrasses de la Barceloneta s’haguessin hagut de conformar amb en entrepà de mortadel·la patrocinat per l’organització es podria fer un recompte acurat de l’assistència amb un fonament aritmètic força fiable.

La defensa de la modernitat i de la llestesa ho deixaré per a un altre dia. De moderns, espavilats i corruptes n’hi ha, com a cada casa, un gran mostrari -una capsa de Galetes Birba assortides és ideal per rematar l’àpat amb un garnatxa-. Només li recordo al Sr. Zaragoza que, per allò que respecte a la democràcia, el gran pecat original català passa per voler posar unes urnes.