Cirurgia fina.

L’Espanya convulsa -de sòrdida, la qualifiquen alguns- batega arítmica amb la tensió -pressió- arterial descompensada. No fa bona cara, quelcom no rutlla. Coses de la primavera rabiosa, del pol·len o del canvi a l’hora d’estiu. Els optimistes convençuts calculen que amb una emplastra d’herbes remeieres tot passarà. Els bascos ja han enviat un ram de flors i un flascó amb vitamines per aixecar l’ànim i revifar el posat desmenjat passatger que tragina. N’haurem de seguir l’evolució i els efectes de tanta esplendidesa altruista.

Postrada com se la veu en aquests moments durs s’han d’agrair el suport i les visites que rep. A consolar-la i a fer-li costat, insignes prohoms universals se’ls ha vist a la sala d’espera equipats preventivament contra l’exposició accidental als fluids i amb bona disposició. No féssiu cas d’aquells que parlen d’una transfusió de ferralla política obsoleta internacional quan en Manuel Valls o en Mario Vargas Llosa en persona, arriscant el cos i l’esperit, se’ls ha vist vetllant-la amb un peluix republicà -el parisenc- i amb una capsa de xocolatins -el peruà- esperant el torn. La solidaritat exterior sense metàfores són aquests gestos determinats a socarrimar tota la carn a la graella electoral d’aquesta barbacoa hipercalòrica que s’apropa just quan el prestigi i el crèdit frontera enllà trontollen.  

Diuen que la pacient hi posa tota l’energia a millorar, però la fila és de pubilla arrufada, amb més arrugues que una manxa d’acordió. De fet, aquesta era la voluntat oculta i la destinació verdadera de les polèmiques cremes que una dirigent -ara dimitida- volia portar-li d’amagatotis. Una bona frega epidèrmica i quatre floretes per aixecar-li l’amor propi de cara a l’Europa incrèdula i ronsejaire que rebutja -com si es tractés d’un romanent ranci de rebost- les medalles del ministre de l’interior.

Amb Catalunya convalescent de galindons per extirpar i un molest ull de poll republicà a la planta del peu esquerre, el panorama que dibuixen les analítiques i les ressonàncies diverses ha comportat que els de capçalera, escandalitzats pel farcit d’alarmes als índexs, ho hagin remès als especialistes; la cosa -coincideixen majoritàriament- no és per tirar coets. L’esperança, però, és l’últim que es perd. Continuarem apassionadament amatents a com progressa tot plegat. Mentre, el cirurgià de planta en cap ja ha anunciat, després del tractament de xoc del 155, que si cal recorreran a la “cirurgia fina”. Esperem que la prospectiva mèdica, les conjectures sobre l’evolució, no ho enllesteixi amb una amputació traumàtica. 

Com que les desgràcies no arriben mai soles, el col·lapse per acumulació sembla greu. Una epidèmia sense etiologia entenedora -o sí- ha atacat el sistema immunològic judicial com la crònica d’una sentència anunciada tot ultrapassant-lo. Els dispensaris de justícia viuen depassats per la furibunda reacció majoritària de les dones, emprenyades i molt ofeses. Mala peça al teler. Oportunament i àgil el ministre del ram ja ha posat les coses a lloc, segons aquest responsable un dels practicants “té algun problema singular”. Què ens vol suggerir? 

Convalescents i judicialment sensibles, atacats per l’astènia primaveral i política, conjuro les forces positives perquè la situació faci el seu curs i ens alliberi de tanta misèria sòrdida en massa àmbits. 

Guariu-vos de les al·lèrgies i gaudiu de la primavera!