-Adéu, me’n vaig!
-No, que te’n
treuen!
Aquesta escena,
expliquen els avis, era freqüent quan algú era foragitat del llogaret. Patia una
ordre d’excomunicació per gràcia del jutge sense massa lletra però amb prou ascendència
i una autoritat gairebé divina al veïnat. Se l’allunyava, se l’apartava, se’l
reprovava i es practicava la desaprovació tot esbandint-lo. L’encausat carregava
les pertinences i agafava els trapaus cap a una nova destinació per no tornar. El
més dur de traginar -com la penitència per un pecat solidificat- era el sac amb
gats a l’esquena d’on sempre en sortia una urpa esmolada quan no una puça
subsidiària i famolenca que també havia de canviar de casa pairal.
L’espectacle
polític a què assistim -a Catalunya i a Espanya- és d’una magnitud còsmica. Al calendari
li manquen fulls per inscriure-hi aquest reguitzell de dies “històrics” que no s’atrapen.
Temps apassionants. Compadeixo els professionals del periodisme -a qui ha de
tancar l’edició de matinada- per la tasca esgotadora mentre aparien el puzle de
notícies que fan cua per un embús a les rotatives. Em solidaritzo amb els
professionals de l’opinió via micròfon, amb els atletes del funambulisme en directe
i sense xarxa. Admiro els profetes verdaders i també els vidents tocatardans, de
l’endemà quan la predicció ja s’ha esdevingut, perquè l’encerten.
Dies de comiat
des de la certesa dels fets consumats -ara sí-. Assistim a la complexitat política
sorpresos, alleujats, traïts o derrotats. Quin tràngol més amarg! De veure
garantida una legislatura amb txapela a la perplexitat immediata de la desfeta ha
descol·locat el poder que governava i es feia consolidat. No semblava pas possible
posar d’acord tantes textures en la paleta cromàtica que ha dibuixat la moció
de censura. S’ha fet, però. Que la història -a qui tothom apel·la amb altisonància-
no hagi de constatar que la criatura que n’ha de sortir d’aquesta mena de coalició
sigui una natura morta -un Frankenstein, com la titllen els damnificats-.
A l’àlbum
personal de les imatges hi enganxo un escó buit amb una bossa òrfena de la qual
s’havia esbravat la brillant eloqüència matinera del protagonista desaparegut. La
buidor també era colpidora al pont blau de comandament mentre la nau a la
deriva s’apropava als esculls amb la marineria uniformada de dol i en actitud de
vetlla a un cos absent il·luminat per quatre ciris de cera catalana que encara
cremen.
-Adéu, me’n vaig!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada