Mudances.

Les mudances, amb o sense el sac dels gats i de les puces, s’han consumat al Palau de la Generalitat de Catalunya i al Palau de la Moncloa. La probabilitat que a hores d’ara us truquin per oferir-vos un càrrec a la cort política és a les últimes. Tot el peix gairebé ja ha estat venut! Si éreu dels que us hi postulàveu, haureu tingut la prevenció de fer-vos-hi veure, d’aixecar el dit amb prou discreció, però amb fermesa. Cal que hagueu estat visibles, però amb l’elegància justa per no comprometre-hi l’orgull ni castigar massa els genolls.

Els indicadors vigents a causa dels trasllats polítics donarien per a un assaig respecte del consum farmacològic i per l’índex a l’alça de les visites al psiquiatre -Què em passa, doctor!- Es dispara el consum d’ansiolítics i els símptomes de l’abaltiment esdevenen epidèmia. No som ningú malgrat haver-ho estat tot. Lloem els dies pretèrits que no tornaran i ens enganyem convençuts que no per canviar de lloc es canvia de condició. Una veritat com un temple. Mentre, des del finestral amb vistes a l’aridesa del desert ens conformem en la profecia malastruga encenent un ciri al caos i ens resignem perquè els escollits tenen els telenotícies comptats.

Passat el moment crític del terratrèmol, quan la bellugadissa de cadires s’ha consolidat i el terra polític als despatxos ministerials, també a les conselleries, ja no tremola, reconec que la majoria dels pronòstics que vaig aventurar han fet figa. M’estalviaré els recomptes per gènere. Que les persones escollides, tant els patriarques com les mestresses amb cartera, tinguin sort i l’encertin al capdavant de les responsabilitats que els han encomanat. 

Mudances, traspassos i recels enllestits en la venjança d’abandonar als prestatges de la successió els fòtils que més ràbia i mal d’ulls ens fan. S’hauria d’escriure una llei que obligués a emportar-se la ineficàcia, la corrupció, la ràbia i aquestes andròmines a casa -menys la grapadora!- Què hi trobarà en Pedro Sánchez a la Moncloa? Estic per assegurar que hiperbòlics cendres de fumar havans dissimulats a les cantonades estratègiques. Potser les oblidades xancletes amb plataforma per reposar els peus que es calçava l’expresidenta als consells de ministres. I en Zoido, què hi descobriran els successors a les recloses calaixeres de l’exministre d’interior?

S’haurà de comprovar si la brutal estomacada per l’1-O ha deixat evidències als despatxos ministerials de Madrid. Quelcom similar a un “pongo”, aquells presents de gust dubtós, rars, ridículs i horribles que tornem a exposar a les lleixes quan apareix a casa qui ens els va regalar. A moltes llars catalanes el “pongo” de l’1-O presideix, amb els trofeus esportius i les medalles de natació dels néts, el trinxant. Ben il·luminat, ben viu i ben polit, sense un bri de pols.

Què hi hauran trobat al despatx del president Puigdemont al marge de les receptes secretes de pastisseria tradicional, especialitats per a diades del calendari o capricis -com anuncia la pàgina web oficial de turisme d’Amer-. També hem pogut comprovar com la dèria per la filosofia del Junqueras continua a la cangrí d’Estremera. També la mania d’esgarrapar amb creuetes les testimonials parets de la presó en una mena de calendari desesperant de dies i més dies que no es resolen. “Aquí va estar en Junqueras”, metafísica carcerària que amb els anys transformarà les cel·les en un punt de pelegrinatge turístic per a nostàlgics catalans jubilats de l’Imserso de viatge per l’altiplà.

Tenir un passat sense taques i un futur brillant és un requisit per esdevenir conseller, ministre, secretari i/o director general. Als governs 0.3 -els de les últimes fornades- hi trobo a faltar el ministeri del tweet que hauria de modernitzar les tradicionals estructures relacionades amb la informació i l’espionatge. Cal amb urgència crear una conselleria de la piulada amb el titular xafarder o una tafanera, per exemple. Tot ha d’arribar!

Deixo constància de l’audàcia del nou president socialista -per alguns un acudit d’astronauta- nomenant l’enginyer Pedro Duque. Certament és un ministre còsmic amb una perspectiva panoràmica inaudita. El nomenament del ministre de cultura és percebut com una excentricitat que jo personalment trobo encertada. A aquest noi que passejarà la maleta de cultura jo no el coneixia ni el tenia vist, però és una troballa afortunada, Pedro! Encara que pel tweet mori el peix aquest s’ha esmenat, ja ha fitxat de cara al mundial el Manolo el del Bombo d’assessor esportiu en matèria de futbol i, posats a enfortir el ministeri, gosaré de suggerir al president que recluti també la Belén Esteban, una princesa mediàtica del poble que hi ha d’aportar una subtil pàtina d’entranyable republicanisme. 

Aviso, s’acaba la política i comencen les pilotes.