Fotos rodones com una pilota de futbol.

Si una imatge pogués valer més que mil paraules, n’hi ha una, de fotografia recent, que enquadra el paisatge i el microclima polítics que van confluir durant la diada de Sant Antoni de Pàdua -no confondre amb el del porquet que se celebra pel gener-. L’objectiu de l’esmentada foto emmiralla un seleccionador de futbol fulminat, un monarca vigent i un ministre de cultura també socarrimat, el més curt de tots els que es fan o desfan prometent o jurant. Aquesta instantània il·lustra l’acte de comiat de la selecció espanyola de futbol camí del mundial siberià.

Per Sant Antoni ens vam adonar que tenim la cultura feta “unos zorros”. Segons la víctima,  una mena de nouvingut rescatat del context de la tertúlia i dels lluentons on vivia confortablement immers, perquè la llopada ferotge, la canilla udolaire i un escamot de gats baladrers en conxorxa l’han abatut com una presa. L’animalada rabiosa l’ha encerclat, queixalat i s’ha cruspit la gasela només sortir a pasturar la gespa ministerial simbolitzada per la de l’estadi on se’l va retratar. Recordeu que ja us vaig alertar en l’anterior entrada al blog: “Aviso, s’acaba la política i comencen les pilotes”. Premonitori. 

També en Trump, a qui la meva sogra continua associant encertadament a un home del circ, ha estat poc subtil i massa exigent requerint als periodistes una foto ben maca en la qual surtin prims, ell mateix i el rodonet Kim Jong-un. Miracles no, Donald! Tot i que des de la pista central de la política mundial han estat la imatge -només una imatge- amb dos serrells autocomplaents passant-se la pilota d’un acord sense massa lletra menuda. Quins seran els compromisos no verificables en la voluntat incerta de no saltar-se la dieta equilibrada i baixa en radiacions que ha de facilitar la feina dels mitjans en properes trobades -o topades-. Seguiré amb interès l’aerodinàmica corporal d’aquest parell de rabassuts que haurien de ser conscients que les fotos les carrega el diable i que la història també practica les selfies. 

Torno a la galeria nacional on les màquines d’editar o de retocar instantànies treuen foc i personatges incòmodes. Esborrar en Lopetegui el traïdor a només unes hores perquè en Putin encengui el peveter de les pilotes russes és una feinada i un malbaratament de recursos. Samarretes descatalogades a preu de patacada als basars xinesos, cartells obsolets de la selecció reciclats per embolicar entrepans oliosos. Un desastre. Confesso la meva poca addicció a la pilota -només em deleixo per la de l’escudella-, per això fins ahir no era conscient del que comporta la tria que ha fet i “esbombat” el president del Reial Madrid. Quelcom que a manera d’emplastre per a l’ocasió remeiarà el substitut Hierro. Aquest, amb cara de jo només passava per ací, haurà d’entomar el repte i de posar estratègia a la marca Espanya en matèria futbolística, l’esport que es juga amb els peus. Sort i gols! 

La fotografia que focalitza la crònica del trio és ben representativa pels protagonistes que s’hi apleguen. Hi ha dos actors principals i un de subsidiari o presumptament aliè als fets -no a les conseqüències- quan el dia de Sant Antoni els tribunals acabaven de xiular una falta directa -amb el monarca a la barrera en actitud de protegir-se les parts més nobles- provocada pel cunyat del rei, l’Urdangarín. 

Aquest protagonista absent, com el ministre cessat, també és un nouvingut a l’àmbit de la noblesa on ostentava un títol manllevat. La parentela de la monarquia és als tribunals perquè la justícia és igual per a tothom i perquè Hisenda som tots com acabem de comprovar la majoria dels mortals amb la declaració de la renda i l’exministre de cultura en la pròpia pell. Amb l’ingrés a la presó de l’Urdangarín també podrem proclamar com d’equànime és el tracte als convictes, el mateix per a tothom. 

Continuem essent un país de per riure, viure i celebrar malgrat el dramatisme prebèl·lic que dibuixa el ministre Borrell i predica la catastrofista Arrimades. A algunes contrades de Catalunya la diada de Sant Antoni hi va haver aplecs amb ballades de sardanes, missa en honor del Sant Patró i arrossada popular. Felicitats Antonis i Antònies! 

A Barcelona ja no fem massa cas dels anunciats escorcolls a organismes oficials i d’altres que sovintegen i coincideixen amb determinades sentències judicials. Malauradament ens hi han fet avesar. Una altra vegada, una més, escau que la sentència Urdangarín va propiciar alhora diverses batudes que no van produir cap primícia informativa a la catalana manera que causés més fum, però, que l’anunci de la destitució del seleccionador nacional. Va caldre, doncs, treure el sant crist gros d’en Florentino anunciant la bona nova: ja té seleccionador! Una mera coincidència?

Hi ha fotos ben rodones com una pilota de futbol!