New York, New York.

Diuen que en Pla, de visita a Nova York, va demanar qui pagava aquell dispendi de lluminositat. Sis dècades després la pregunta continua essent pertinent. El miratge encisador perviu en franca batalla contra la foscor on la nit ha perdut la guerra a la ciutat de les 24h. permanentment oberta. Aquí no tanquem mai, proclama la mítica estàtua de la Llibertat amb una torxa encesa exercint de fita a la desembocadura del Hudson. New York, New York!

 

Viatjar a Nova York és posar asfalt a les imatges d’un plató perdurable que ha anat apagant Hollywood progressivament. No cal ballar sota la puja en un carreró d’attrezzo arrapat a un fanal de mentida quan totes les avingudes n’estan farcides, de fanals cantaires i de semàfors pioners.

New York és molt cara perquè algú ha de pagar la disbauxa rutilant. Crec que els passavolants bocabadats contribuïm en la factura del llum amb el peatge turístic i les insòlites propines a què no estem avesats ja que la vida hi té un preu tan elevat a causa del comptador que no s’atura tot rodolant accelerat tant de dia com de nit mentre les estripes testimonials de la ciutat alenen amb bafarades traïdores de vapor calent que aixequen les translúcides faldilles a les noies desprevingudes.

La verticalitat trempada d’acer, formigó i vidre destrossa la proporcionalitat casolana del vell continent en una racionalitat quadriculada a redós del Parc Central on un esquirol funàmbul pidola a canvi d’una simpàtica fotografia. La fàl·lica verticalitat rampant a tiralínies dibuixa l’horitzó i continua desafiant la temeritat. Expliquen els testimonis que el caos i el núvol espès van trigar una setmana a esbargir-se. Cicatrius humides persisteixen a desguassar la bogeria al Memorial de l’11-S. 

La grandiloqüència urbanística aclapara tant com la remor sostinguda de la ciutat, una poma habitada per escandalosos cucs metàl·lics que roseguen de continu la pau i el silenci impossible. Suggereixen enfilar-se Manhattan amunt, a l’extrem septentrional per retrobar-hi part del claustre i de la calma romànica de Sant Miquel de Cuixà traslladats pedra a pedra sota el mecenatge d’en John D. Rockefeller, que els va comprar als anys trenta del segle passat. Avesar-se al soroll constant de la ciutat i a l’hermetisme d’aire condicionat en una cambra enlairada d’hotel pot esdevenir un estímul angoixant. 

Els prejudicis respecte de la violència exportats pel·lícula a pel·lícula es deixaten passejant pel cor del Bronx actual o de camí a una missa dominical a Harlem després de les mesures d’en Rudolph Giuliani –un candidat per als novaiorquesos a heroi de la factoria Marvel o de la DC Còmics-. El perill es condensa més entre els bol·lards preventius i espessos a Times Square, per exemple, que davant de la turística comissaria 42, Fort Apatxe, on han substituït en Paul Newman per un atlètic agent llatí que es deixa retratar en grup al costat d’un cotxe patrulla sense bonys a instàncies d’un adolescent negre que ens proposa la fotografia amb el policia rialler. Insòlit!

La prolongació del Broadway teatral arriba a les esglésies baptistes de Harlem. Temples de venjança racial amb un galliner atapeït de blancs bocabadats -arítmics- disposats a seguir el ritual, la prèdica del pastor i els cants, la raó fonamental de la visita, Contrasta la manera d’entendre l’alegre comunió dels fidels mitjançant el gospel -Al·leluia!

Mai havien estat tan retratats els abundosos edificis amb la marca “Trump”. Mai un president dels Estats Units ha posat a tants habitants de la ciutat d’acord. La vorera de Tiffany & Co ha cedit protagonisme a la veïna Trump Tower custodiada per molta policia, amb tanques, garites de vigilància i bol·lards a dojo. Aquest gratacels és el més semblant a la casa oficial on el president actual s’allotja -casa seva de veritat- quan piula des de Nova York. A la vorera del davant per allò de la perspectiva visual que es comporten els gratacels una dona exhibeix una pancarta contra Trump: “Con-man, liar, greedy, ignorant, hypocrite!”. Deu tenir raó? Algunes persones mantenen la teoria que la penitència, la penyora a pagar, per haver triat un president negre ha estat l’elecció d’aquest pintoresc polític amb aspecte de fugitiu d’un circ que l’ha succeït.

No podem marxar de la ciutat sense haver creuat el pont de Brooklyn a peu i haver grimpat, com un King Kong amb motxilla i ulleres de sol, l’Empire State. Un conserge de color uniformat ens va demanar d’on érem i ens va recriminar amb humor i moltes rialles la dèria independentista a la qual ens inscriu. Al pis 80 les orelles es ressenten pels advertiments del conserge i pel prodigi de velocitat guanyant alçària fins al sostre de la ciutat. 

En Pla tenia raó, pagar tanta bombeta encesa surt car i penalitza tant el visitant com el contribuent. Els escadussers que conreem encara el vici de fumar -qui recull burilles, qui té una edat en la qual era ben vist treure fum pels queixals i alguna excepció importada- som comptada minoria. A Nova York un paquet de cigarretes costa 14$ i escaig. Una fortuna que hauria rendibilitzat de persistir a vendre una cigarreta per 1$, la quantitat que t’oferia qui te’n demanava una al carrer. Una transacció que em va descol·locar de bon primer i que també va sorprendre a qui li’n vaig regalar una, d’estrangera i molt més barata, a canvi només de l’agraïment tal com s’acostuma a Barcelona per solidaritat gremial, si escau. 

Us deixo amb la proposta de creuar els ponts de Manhattan escoltant Frank Sinatra contemplant les edificacions lluminosament guarnides a la manera dels arbres de nadal permanents.