Diuen que en
Pla, de visita a Nova York, va demanar qui pagava aquell dispendi de
lluminositat. Sis dècades després la pregunta continua essent pertinent. El
miratge encisador perviu en franca batalla contra la foscor on la nit ha perdut
la guerra a la ciutat de les 24h. permanentment oberta. Aquí no tanquem mai,
proclama la mítica estàtua de la Llibertat amb una torxa encesa exercint de
fita a la desembocadura del Hudson. New
York, New York!
Viatjar a Nova
York és posar asfalt a les imatges d’un plató perdurable que ha anat apagant
Hollywood progressivament. No cal ballar sota la puja en un carreró d’attrezzo
arrapat a un fanal de mentida quan totes les avingudes n’estan farcides, de
fanals cantaires i de semàfors pioners.
New York és molt
cara perquè algú ha de pagar la disbauxa rutilant. Crec que els passavolants
bocabadats contribuïm en la factura del llum amb el peatge turístic i les
insòlites propines a què no estem avesats ja que la vida hi té un preu tan
elevat a causa del comptador que no s’atura tot rodolant accelerat tant de dia
com de nit mentre les estripes testimonials de la ciutat alenen amb bafarades
traïdores de vapor calent que aixequen les translúcides faldilles a les noies
desprevingudes.
La
verticalitat trempada d’acer, formigó i vidre destrossa la proporcionalitat
casolana del vell continent en una racionalitat quadriculada a redós del Parc
Central on un esquirol funàmbul pidola a canvi d’una simpàtica fotografia. La
fàl·lica verticalitat rampant a tiralínies dibuixa l’horitzó i continua
desafiant la temeritat. Expliquen els testimonis que el caos i el núvol espès
van trigar una setmana a esbargir-se. Cicatrius humides persisteixen a
desguassar la bogeria al Memorial de l’11-S.
La
grandiloqüència urbanística aclapara tant com la remor sostinguda de la ciutat,
una poma habitada per escandalosos cucs metàl·lics que roseguen de continu la
pau i el silenci impossible. Suggereixen enfilar-se Manhattan amunt, a l’extrem
septentrional per retrobar-hi part del claustre i de la calma romànica de Sant
Miquel de Cuixà traslladats pedra a pedra sota el mecenatge d’en John D.
Rockefeller, que els va comprar als anys trenta del segle passat. Avesar-se al
soroll constant de la ciutat i a l’hermetisme d’aire condicionat en una cambra
enlairada d’hotel pot esdevenir un estímul angoixant.
Els prejudicis
respecte de la violència exportats pel·lícula a pel·lícula es deixaten
passejant pel cor del Bronx actual o de camí a una missa dominical a Harlem
després de les mesures d’en Rudolph Giuliani –un candidat per als novaiorquesos
a heroi de la factoria Marvel o de la DC Còmics-. El perill es condensa més
entre els bol·lards preventius i espessos a Times Square, per exemple, que
davant de la turística comissaria 42, Fort
Apatxe, on han substituït en Paul Newman per un atlètic agent llatí que es
deixa retratar en grup al costat d’un cotxe patrulla sense bonys a instàncies
d’un adolescent negre que ens proposa la fotografia amb el policia rialler.
Insòlit!
La prolongació
del Broadway teatral arriba a les esglésies baptistes de Harlem. Temples de venjança
racial amb un galliner atapeït de blancs bocabadats -arítmics- disposats a
seguir el ritual, la prèdica del pastor i els cants, la raó fonamental de la
visita, Contrasta la manera d’entendre l’alegre comunió dels fidels mitjançant
el gospel -Al·leluia!
Mai havien
estat tan retratats els abundosos edificis amb la marca “Trump”. Mai un
president dels Estats Units ha posat a tants habitants de la ciutat d’acord. La
vorera de Tiffany & Co ha cedit protagonisme a la veïna Trump Tower
custodiada per molta policia, amb tanques, garites de vigilància i bol·lards a
dojo. Aquest gratacels és el més semblant a la casa oficial on el president
actual s’allotja -casa seva de veritat- quan piula des de Nova York. A la
vorera del davant per allò de la perspectiva visual que es comporten els
gratacels una dona exhibeix una pancarta contra Trump: “Con-man, liar, greedy, ignorant, hypocrite!”. Deu tenir raó? Algunes
persones mantenen la teoria que la penitència, la penyora a pagar, per haver triat
un president negre ha estat l’elecció d’aquest pintoresc polític amb aspecte de
fugitiu d’un circ que l’ha succeït.
No podem
marxar de la ciutat sense haver creuat el pont de Brooklyn a peu i haver
grimpat, com un King Kong amb motxilla i ulleres de sol, l’Empire State. Un
conserge de color uniformat ens va demanar d’on érem i ens va recriminar amb
humor i moltes rialles la dèria independentista a la qual ens inscriu. Al pis
80 les orelles es ressenten pels advertiments del conserge i pel prodigi de velocitat
guanyant alçària fins al sostre de la ciutat.
En Pla tenia
raó, pagar tanta bombeta encesa surt car i penalitza tant el visitant com el
contribuent. Els escadussers que conreem encara el vici de fumar -qui recull
burilles, qui té una edat en la qual era ben vist treure fum pels queixals i
alguna excepció importada- som comptada minoria. A Nova York un paquet de
cigarretes costa 14$ i escaig. Una fortuna que hauria rendibilitzat de
persistir a vendre una cigarreta per 1$, la quantitat que t’oferia qui te’n
demanava una al carrer. Una transacció que em va descol·locar de bon primer i
que també va sorprendre a qui li’n vaig regalar una, d’estrangera i molt més barata,
a canvi només de l’agraïment tal com s’acostuma a Barcelona per solidaritat
gremial, si escau.
Us deixo amb
la proposta de creuar els ponts de Manhattan escoltant Frank Sinatra
contemplant les edificacions lluminosament guarnides a la manera dels arbres de
nadal permanents.
