En prevenció
de convidats barroers amb la dent destralera se solia prevenir els amfitrions,
hi havia qui traginava més gana que no pas lletra. Tenir més fam política que
màsters deu ser la versió actualitzada d’aquella dita obsoleta i més adient als
postulats del procés de Bolonya que estableix els fonaments del sistema europeu
de titulacions acadèmiques, l’embolic dels graus, postgraus, màsters, doctorats
i tota mena de mercaderies que condueixen a l’obtenció d’una certificació o
d’un títol.
Ser un desganat
en general, i als àpats de festa major en particular, tampoc no era un indici
de tenir lletra. Al poble la controvèrsia es resolia amb un “aquest té carrera”
sense entrar en quin producte dels aparadors universitaris havia comprat el
personatge que -se li veia- tenia “carrera”. Així en genèric i sense els
trencacolls dels estudis actuals amb titulacions que cal cercar a Google, conferien però més prestigi i en
sobresortien els estudis de medicina, els d’enginyeria i els d’arquitectura. La
resta compartien el calaix de sastre indefinit quan no eres metge, arquitecte o
enginyer -majoritàriament en masculí-.
Com les pedres
i les possessions diverses, els títols en certa manera també s’heretaven perquè
majoritàriament només podien accedir a la universitat aquells que s’ho podien
permetre. Ser fill d’algú era una aval d’oportunitats en herència que la resta
de mortals no es podien permetre si no era amb beques magres i/o a còpia
d’esforçades sessions maratonianes treballant a les vacances o a mitja jornada
per poder obtenir -comprar- un títol que era una escala assegurada per on
grimpar a una vida millor.
Amb els anys
l’ascensor social dels estudis semblaria espatllat al replà de les ocasions
inútils ja que s’ha enferritjat. Quants llicenciats masteritzats no viuen el
martiri d’una feina precària en un malbaratament de recursos humans o s’han
d’enfilar a les escales mecàniques dels aeroports low cost amb una maleta plena de formació, molt d’esforç i
d’incertesa.
La saviesa
popular ja ens advertia que n’hi ha tants, de burros, amb lletra com sense. Ben
cert! Aquesta deu ser la raó per la qual grans empreses com Apple, Google, Starbucks, Hilton o el Bank
of America han optat per oferir llocs de treball qualificats a persones que
no hagin cursat una carrera universitària. Cerquen a qui s’hagi format en la
indústria o més enllà de l’àmbit acadèmic formal. Busquen els que al poble,
quan en parlàvem, hi afegíem “si tingués estudis...”.
Confirmant la
sentència dels ases -amb molta lletra- hi ha la categoria dels que es fan
imprimir enciclopèdiques targes de visita amb una tirallonga de diplomes
universitaris més extensa que els títols nobiliaris ostentats per la Casa
d’Alba. Quan em lliuren una tarja -més aviat un tríptic- d’aquestes
característiques em trobo davant un repte trivial difícil d’escatir: 1. Acabo
de conèixer un savi. 2. He ensopegat amb un mentider. 3. Sóc davant d’un hàbil
mercader d’influències i tripijocs.
De les tres
possibilitats, la primera m’afalaga i fa goig, quin privilegi conversar-hi i
escoltar-lo. Respecte de la segona via confirmaré que s’atrapa abans un
mentider que un coix. Em preocupa, però, la tercera possibilitat -sovint
barrejada amb la segona- perquè aquest mercadeig consisteix a arribar a un
acord fraudulent que consent quelcom a canvi.
Ja esgarrifa
que l’afer dels màsters i dels estudis sota sospita hagi esdevingut un pilar
estructural de país. Els enfangats en la mentida o els enxampats en la trampa
matussera se’ls hauria de poder foragitar, si no ho fan per vergonya, pel greuge
amb aquells que hi han deixat un dineral, els colzes i les pestanyes,
socarrimades a foc lent en la llum freda d’una pantalla.
