L’entrevista
que en Maduro va concedir a l’Évole és l’entrevista que qualsevol periodista
hauria desitjat obtenir d’aquest personatge que congria odi i amor en proporcions
per escatir. La conjuntura actual està més per l’odi furibund amb la implicació
manifesta d’en Trump i dels seus partidaris -en Sánchez també- per tal de
descavalcar-lo com a president. El moment veneçolà és un tapís amb clarobscurs
i una trama complexa.
La
familiaritat amb què tracta el veneçolà al periodista català en l’esmentada
entrevista és entranyable per com li admet alguns dels arguments difícils de
respondre o com demana perdó als compatriotes que resideixen a Espanya per no
haver-los ingressat les pensions pendents de massa dies. Avui a les portes de la
Torre Urquinaona -seu del consolat de la República Bolivariana de Veneçuela- hi
havia tres persones amb una pancarta a favor de qui s’ha autoproclamat
president del país amb el suport protagonista d’en Trump. Ai, el petroli! Alguns
ens preguntem si no hi ha més dictadures per redimir al món, a més de la de
Veneçuela?
Apareix un
Maduro arreglat, ben vestit i pentinat -sense xandall, ara que les passarel·les
de la moda el tornen a vindicar-, amb posat de bon polític que se sent
legitimat per l’electorat -una part important del qual no va anar a votar- i que
cada vegada sembla tenir més en contra. L’afer Maduro ha començat el declivi i
no en sabem què en sortirà ni com es resoldrà. La remor dels tambors de guerra
ja percudeix i ningú descarta un enfrontament.
Curiosament en
Maduro ha contextualitzat la situació que pateix amb Catalunya com a referent,
“És com si jo obligués la UE a reconèixer la república de Catalunya”.
“S’imagina que li dic a la UE que té 7 dies per reconèixer la República
Catalana?” Continua carregant contra el president d’Espanya dient que “Pedro
Sánchez és un ninot en mans de Trump”. Nicolás Maduro qualifica de nefasta la
decisió d'Espanya de reconèixer Juan Guaidó com a president encarregat de
Veneçuela i adverteix que, si es concreta una intervenció armada, “les mans de
Pedro Sánchez quedaran tacades de sang, com les d'Aznar a l'Iraq”.
Per la seva
banda el president socialista ha qualificat de "tirà" al president de
Veneçuela, en Nicolás
Maduro. En Sánchez ha assegurat que qui respon "amb bales i
presons a las ànsies de llibertat i democràcia no és un socialista, sinó un
tirà". Ha condemnat de manera rotunda la destrucció de les llibertats
democràtiques que es produeix a Veneçuela i ha exigit al règim d’en Maduro
-s’ha d’anomenar així, ha dit-, l’alliberament de tots i cadascun dels
“presos polítics”.
Podríem parlar
de polítics presos i de presos “polítics” domèstics just a les portes del
judici que ha de començar al Tribunal Suprem de Madrid. Ja hem assistit al
trasllat VIP, com el qualifica certa premsa madrilenya referint-se a l’autobús
nou de trinca on van encabir l’escamot de catalans díscols. Les confortables
cambres hiperbàriques de reduïdes dimensions s’adien més a un servei low cost amenitzat per la locució en
directe per part d’un maldestre agent de la guàrdia civil. No m’imagino una
hostessa de Ryanair mofant-se entre
riallades del passatge o de la meva paüra a volar.
Començarà el
judici dels judicis. Abans, escalfant i en xandall a la gespa encara, un dels
fiscals del 'cas Trapero', Pedro Rubira, a la prèvia per decidir si el tribunal
madrileny és competent per jutjar l'excúpula d'Interior i dels Mossos
d'Esquadra, ha qüestionat "la imparcialitat i serenitat" dels
tribunals catalans per jutjar l'1-O. "Pot haver-hi imparcialitat,
serenitat, si s'envia la rebel·lió i la sedició a Catalunya?".
Crear opinió
és una estratègia on s’estintola la impostura. Els grans manipuladors ho saben
prou bé. Els mestres de la confusió acostumen a practicar-ho amb un posat
d’allò més digne fent-se l’ofès. Crear opinió no és fàcil, requereix d’unes
tècniques subtils que, mica en mica, perden el filar prim per esdevenir
garrotada a la lògica, a la raó i, finalment, a la veritat. A còpia
d’esdrúixols el matís s’esvaeix en un blanc o negre irreconciliables. Els bons
professionals assoleixen que la realitat canviï, que deixi de ser reconeguda
pels que la patim. De tant sentir-ho dubtem. Difama, menteix, tergiversa que
quelcom en resta. Què hi haurà de realitat en alguns dels relats que escoltarem?
Ens podem
preguntar si la realitat és verídica ja que cadascun tenim la nostra, de
veritat -almenys un trosset d'aquesta-. La batalla pel relat és la qüestió. En una crònica versemblant, que faci
la fila de poder ser encara que no sigui del tot certa, s’obrirà, doncs,
l’etapa del relat. Cadascú el seu. Mentre -i també sense xandall- s’ha iniciat
una campanya anomenada Espanya Global.
L’Ajuntament de Barcelona i el Barça han demanat que es retirin els seus logos
de la web, els únics suports que tenia a Catalunya aquest artefacte creat pel
govern espanyol per contrarestar les mentides catalanes. La batalla per la
millora de la percepció d’Espanya a l’exterior i entre els mateixos espanyols
ja va començar poc afortunadament quan la secretària d’estat, una exdiputada d’UPyD, va
declarar a la BBC que "no passa cada dia que líders polítics que han comès
delictes vagin a judici". La seva afirmació ja culpa i sentencia els
presos polítics quan encara no ha ni començat el seu judici. Coses del relat.
Enmig del
moment més judicial que polític, la vicepresidenta del govern espanyol, Carmen
Calvo, hauria acceptat que a la cimera de partits per tractar sobre la qüestió
catalana hi hagi “algú que pugui prendre nota, convocar i coordinar” les
trobades. En declaracions als mitjans, la vicepresidenta ha rebutjat atribuir a
aquesta figura el paper de “mediador”, com demanen els partits
independentistes, i ha utilitzat el ben trobat terme de “relator”.
Ai, el petroli,
la serenitat i la imparcialitat... quins grans relats!
