Un agost amb asterisc.

Som a l’agost de vacances en una societat que tradicionalment acostumava a paralitzar la vida durant aquest període. Baixava la pressió arterial dels batecs laborals perquè havíem penjat el cartell de “tancat”. Enguany l’agost és un mes rar, amb asterisc. Venim tot just de despenjar el rètol de “confinats” mentre l’aturada en sec de l’activitat per la repugnància social ha estat demolidora.

La por al contagi l’hem integrat en la quotidianitat perquè ja no podíem viure més en la reclusió primmirada de quan desinfectàvem fins i tot les sospites. Hem flitat els fantasmes i les seves petjades, els embolcalls epidèrmics i, alguns, les idees profundes. Ens ha costat desempallegar-nos de la por extrema dels primers mesos per avesar-nos, empesos per la necessitat, a no asfixiar encara més l’economia i els sectors que acostumaven a fer el calaix a l’agost. Entre la salut i la feina hi ha també la necessitat imperiosa d’esbravar el pes dels mesos d’empresonament creguts que la nova normalitat era bessona de l’anterior, però no s’assemblen pas i ningú ja no les confon. Les podem identificat clarament a Instagram perquè una surt amb mascareta.

Fem la viu-viu amb certa desil·lusió que ens fa veure que som perfectament contagiables. Això sí, amb menys temor i amb un punt més de gosadia. Com si els contagis fossin provocats. Uns empiocats temeraris que paguem pels pecats comesos amb els genolls pelats. La ira de la divina pandèmia assotant aquells que porten una vida nocturna sospitosa i tumultuària aliens a tota protecció i profilaxi empantanegats en orgies carregades de promiscus intercanvis que menen al pecat de la carn per la concupiscència desenfrenada després de tanta constricció. Quelcom que els profetes de la contenció ja ens n’alertaven. Quin cos de bombers és capaç d’apagar les excitades brases nocturnes d’aquesta tendra barbacoa estival amb galledes d’aigua càlida de mar?

Aquest agost –el de l’asterisc- hereta dels d’abans, quan la nova normalitat no era un article acabat d’idear, l’aturada generalitzada que ho paralitzava gairebé tot. Enguany més. La buidor, les persianes abaixades dels comerços amb la incertesa del tancament, la impossibilitat de fer allò que solíem de vacances ens obre els ulls a la nova realitat que el moment es comporta amortint una mica la queixalada ferotge perquè –com dèiem- estem de vacances. Com si a l’agost s’esvaïssin les misèries i les necessitats perquè també gaudeixen del presumpte lleure a la costa. Veurem quin vi novell en surt al setembre després de la collita i amb quin grau d’aspror.

L’asterisc agosteja amb un localisme renovat. De les cues als controls dels aeroports internacionals amb destinació exòtica just fa un any a les concentracions vilatanes. Hem redescobert aquells espais d’infantesa que deixàvem estar per massa propers o perquè no calia enfilar-se a un avió per acostar-s’hi. Les raconades idíl·liques a les ribes dels rius i les gorgues naturals amb capgrossos. Les dreceres costerudes cap a la carena amb bicicleta que sempre han estat ginys d’estiu amb pedals. Hem gaudit d’audicions literals de sardanes al passeig sense ballar-les. Hem escoltat una vegada més El meu avi i hem sacsejat el mocador acomiadant La Bella Lola amb rigorosa disciplina sense rom cremat i amb la plaça sembrada de cadires que ostenta -per les circumstàncies- cert aire de cementiri memorial amb les infinites creus blanques ben simètricament arrenglerades.

Un estiu de nostàlgia equitativa entre allò que acostumàvem i el que havíem oblidat. Les tertúlies amb els veïns. El plaer d’anar a buscar aigua a una font redescoberta. El comerç de proximitat amb el pa cruixent de fleca acabat de pastar. Complicitats cordials de poble mentre la lluna creix com en un pessebre d’estiu reconvertint-nos en pastorets amb bermudes sense ofrena per encalmar els déus de la pesta que no sigui l’excedent d’enciam de l’hort.

Aquest agost serà, efectivament, el de l’asterisc i la lletra menuda que s’amaga a peu de pàgina amb tipografia diminuta. Avui el rei emèrit en Joan Carles I marxa d'Espanya abandonant la cort. Una "meditada decisió" de traslladar-se a viure fora d'Espanya davant la repercussió pública de "certs esdeveniments passats" de la seva vida privada. Un dia històric, aquest sí! Com es pot interpretar que aquell qui ha estat el cap de l’estat durant gairebé quaranta anys hagi de tocar el dos a causa dels esdeveniments particulars. Massa eufemismes per intentar salvar la monarquia. Una exquisidesa en el tractament de la notícia que ratlla el tabú, ara sí, coronat amb merda d’oca en un país devastat.

Serà interessant establir paral·lelismes legals entre els diferents tractaments judicials en actiu respecte d’aquest monarca que fuig del seu estimat país cap a un exili daurat, com aquells dictadors internacionals de fa dècades a qui la revolta feia caure de l’escambell i que el règim acollia i protegia. Aquesta evasió bascula entre el “marxo” i el “no, que et fan fora”. Veurem quina s’acaba imposant en un país que, a hores d’ara, sembla més impactat per si la Sofía tocarà el dos amb ell o en demanarà definitivament també la independència conjugal. El rei marxa, doncs, visqui el rei!

En la tempesta perfecta del moment em fan patir molt els especialistes -corifeus- de tota mena que els diversos mitjans convoquen per il·luminar l’atzucac. Quin tràngol per no expressar sense embuts allò que molts tenim al cap. Quin recargolament del discurs i quanta vaselina reial requereixen aquestes compareixences per no dir res o per minimitzar aquest desastre tan monumental. Quanta vergonya!

Mentre no arriba setembre per brindar amb vi amarg, gaudim i siguem conscients que cada dia acostuma a sortir el sol.

Bones vacances!