El color de Mèxic.

 

L’impost sobre les emissions personals de CO2 a l’aeroport de Mèxic Ciutat és de 250 $, pesos mexicans, per fer ús de la sala exclusiva de fumadors. -Au va! -expressió que vaig dedicar a la recaptadora amb un gest de contrarietat i de ràbia mal continguda d’aquells que només poden entendre qui conreem aquest vici. Em vaig abstenir de fumar mentre esperava per enfilar-me a l’avió de tornada en una llarga renúncia que va durar l’extensa travessia d’un oceà. L’avió ja repartia prou emissions.

Mèxic no és país per a fumadors empedreïts. Al barri històric de la capital uns cartells en reiteren la prohibició fanal rere fanal. Només em vaig atrevir a encendre’n un de paper ben discretament i empassant-e el fum delator perquè els policies, els agents de l’autoritat d’aquell cèntric tram urbà, feien ostentació de la seva condició amb molts fums, cigarreta en mà sense dissimular gens. Jo diria que no se l’empassaven, el fum, però.

Les ciutats mexicanes que he passejat són lliures de burilles, enlloc o molt excepcionalment hi ha indicis de l’hàbit. Una de dues, o no fumen o ho fan poc i en la intimitat. En aquest mercat continu de carrer que és Mèxic, encara hi ha venedores, expenedores, de cigarretes a la menuda vestides d’índies que passegen un catàleg variat, nacional o d’importació, en una cistella que venen a 7 pesos la unitat. A les terrasses dels bars i als bancs de les places ofereixen també havans. Diu la llegenda colonial que quan Colom va arribar a les costes cubanes van observar que els indígenes expel·lien fum per la boca. Una boirina empudegant que procedia d’uns cilindres fets amb fulles seques, el tabac. El consum d’aquesta fullaraca, sense filtre ni additius, s’associava a finalitats màgiques, religioses i medicinals -com canvia el màrqueting i les propietats vinculades a un producte al llarg dels segles!-.

Vist amb aquesta perspectiva llunyana dels anys passats jo crec que l’hàbit importat del tabac, un ultramarí més, ens va arribar a Europa i va arrelar com una mena de venjança dels déus precolombins. Els indis mesoamèricans ens la tornaven, desconec si ja eren conscients de la dependència i dels estralls causats en la salut per calar foc a aquests cilindres fets amb fulles seques entortolligades. Una revenja, segurament, a l’assortit paquet de virus i malalties infeccioses que els conqueridors hi van portar juntament amb la llengua, les creences i els braus. A Tlaxcala presumeixen -existeixen més ciutats que s’atribueixen el mèrit- de disposar de la primera plaça de toros que els espanyols hi van edificar. La gesta d’aquesta matèria peluda amb banyes, jo crec, hauria estat pel fet de portar els braus amb vaixell creuant l’oceà -i sense fumar!-. Mèxic acaba de prohibir la temporada taurina a la Monumental, la plaça més gran del món. 

Només aterrar a l’aeroport Benito Juárez de Ciutat de Mèxic l’esclat sensual del menjar mexicà t’assalta amb traïdoria, és quelcom identitari que s’imposa sense contemplacions. Un perfum intens de carrer, de paradeta precària a les voreres d’arreu del país on elaboren tota mena de menjars ràpids consumits dempeus exquisidament assaonats amb poderoses salses acolorides que encenen l’ànima. Picosas, t’adverteixen. Mèxic és un país picant en molts sentits.

Al Museu Antropològic de Xalapa, una exposició excepcional de capgrossos megalítics, els guies fan aturar els escamots de turistes davant d’una estela que representa una figura que ens fa dubtar de si camina o de si dansa. ¿Un precedent del recargolament magnífic de les imatges als temples barrocs cristians posteriors? El guia es recrea en la pregunta -Què hi detecteu? -l’expectació envolta la resposta aventurada mentre l’enigma es resol en l’aurèola circular que circumcida la testa del personatge que representa la làpida. Amb imaginació agosarada es podria afirmar que la figura llueix un escafandre interplanetari per navegar entre universos i mons molt llunyans. Què no va imaginar un pastor de cabres reconvertit a conqueridor en aquell nou món per sotmetre ple d’or, de prodigis i de lloros tropicals.

Condicionat per les interferències galàctiques no vaig dubtar a mercadejar un pedrot estrany. Segons l’avi de la parada de carrer que me l’oferia es tractava d’un meteorit, dels nombrosos que cauen al desert enmig dels cactus de destil·lar tequila i mezcal exportat amb un cuc afrodisíac al cul de l’ampolla. Una pedreta d’aspecte metàl·lic molt pesant i llepada pel ròssec roent de quan creuà l’atmosfera. Si no ho és, ho sembla, un meteorit de butxaca plogut del cel carregat encara d’energies siderals i de nostàlgies mentre la boirina del capvespre dilueix les siluetes dels temples convertint el paisatge i els llums en pintorescos murals ensucrats de tons pastel custodiats pels cocoters ferrenys que els vents atlàntics no poden vèncer.

El Mèxic pintoresc, de cementiris vivents, de calaveres ensucrades -de Catrines-, de serenates amb mariatxis, el d’en Siqueiros o del Diego Rivera, de la Frida nascuda al cor de la infraestructura cultural i de les seus educatives del país, Coyoacán, el centre geogràfic de Ciutat de Mèxic. També el Mèxic de les desaparegudes, de les mares que pregunten amb desesper on és el fill o la filla que no ha deixat cap mena de rastre, el dels immigrants clandestins, el del mur i el de la pobresa. Mèxic també és el caos imprevisible. Sense oblidar el Mèxic que va acollir la diàspora republicana catalana i espanyola, en Pere Calders o en Buñuel, per exemple, entre tants i tants que van haver de marxar a l’exili.

La Antigua va estar el llogaret fluvial on diu la llegenda que Hernán Cortés va cremar les naus per estalviar les temptacions de deserció. Aquí va estar assentada la ciutat de Veracruz durant el segle XVI abans d’establir-se en l’actual ubicació al Golf de Mèxic. Veracruz és el port des d’on va sortir l’or, la plata i el comerç colonial d’anada i de tornada fent escala a Cuba per arribar a terres espanyoles, a Sevilla. La Antigua actualment viu del record i de les runes, quatre parets mossegades per les arrels ferotges sense l’èxit turístic que caldria preveure. També les edificacions actuals viuen temps poc gloriosos. Diuen que hi ha la primera església -amb degoters- que regeix un capellà enderiat a refer la teulada i a magnificar el monument espartà allunyat de la fanfàrria ornamental barroca. Hi ha el brocal d’un pou ara sec al qual, per sorpresa dels mexicans, vaig llençar una moneda. Com a Roma, els vaig explicar. Un gest per comprar benastrugança amb el qual també et compromets a tornar-hi en alguna altra ocasió. Vaig pensar que retornava una engruneta simbòlica del que els van rampinyar.

La gegantina bandera del Zócalo és el far i un imant del descontentament social endèmic que conflueix a la capital federal del país. Mestres i professors -que l’estat no paga- acampats en una immensitat de tendes. Manifestacions de veïns reclamant habitatges dignes. I una de molt grossa i espessa protagonitzada per les feministes que va col·lapsar l’atapeïdíssima ciutat de Mèxic. Algunes dones diuen prou amb contundència i una energia que ha provocat que alguns monuments i edificis hagin d’estar protegits amb tanques de fusta. La gent d’ordre del país considera les feministes un exèrcit descontrolat i violent. Em vaig atansar a la capçalera de la convocatòria on una mare amb la cara destapada envoltada d’un eixam de periodistes reclamava explicacions. On és el seu fill David?  

Pel matí ja m’havia cridat l’atenció una multitud de persones amb armilles aplegades als jardins propers al Palau de Belles Arts. Des de l’Avinguda Juárez no es podia discernir qui era aquella gentada. Més tard, com les peces d’un puzle, es van organitzar i disciplinar. Eren batallons de policies amb cascs a punt per atonyinar a qui correspongui. La sorpresa va estar quan vaig descobrir que aquella formidable força policial estava integrada exclusivament per dones. Una uniformitat de gènere que durant tot el matí va vagarejar mentre no era l’hora d’actuar. Tot un catàleg de noies i dones que aprofitava el punt de concentració per dinar, feien cua en les parades ambulants de menjars, es retrataven no sense comprovar que el maquillatge no s’havia despentinat. Desconec com va acabar l’episodi ja que em vaig haver d’espavilar per fugir del setge i trobar un taxi per arribar a l’aeroport a temps. L’últim record és una corrua de policies amb el casc posat adreçant-se al galop cap a les manifestants. Algunes agents s’esforçaven considerablement per no perdre la formació. Exfumadores clandestines?

Aclaparat pel tracte amable i loquaç del mexicans recordo com algú, fent-la petar d’història i d’afers interns, va fer una anàlisi curiosa del Mèxic polític, dels presidents i dels partits que s’han anat succeint. Facècies que es podrien interpretar al compàs d’una ranxera a la plaça Garibaldi. Explicava que el país només havia tingut un únic president honrat, el més decent de tots. Aquest era manc i que excepcionalment per aquesta circumstancia a causa d’una ferida de guerra, no havia robat a dues mans. Un país on la contrasenya de la xarxa sense fils de l’hotel és “revolució”.

Com diuen allà, que la Verge de Guadalupe ens beneeixi a tots.