Quan les processons van per fora.

 

La setmana santa té un punt -perdut o relaxat amb els anys- d’eclosió mística, de levitació fervorosa que vol aplegar multituds, els que s’ho miren i els actors, els que encarnen els personatges bíblics, els protagonistes escènics. Les religions majoritàriament participen d’un doble diàleg, l’íntim o personal; i aquell que necessita de l’expressió col·lectiva, on el ritual -sempre el mateix i cíclic- serveix de punt de trobada com una mena d’expressió impúdica del vessant privat. Un joc transcendent amb dues facetes, la del diàleg amb els déus de cara a cara i la que necessita exterioritzar-ho, demostrar-ho participant en comunitat, com més multitudinària millor, als actes del cicle litúrgic.

Nadal i Setmana Santa representen l’arrodoniment i l’expressió més significativa del naixement i la passió del déu encarnat en home que ens redimeix, segons la creença, dels pecats i de les febleses humanes. En aquests dies de celebració pasqual proliferen les processons, algunes han entrat en declivi i d’altres s’han recuperat. Ben lluny però d’aquells dècades en les quals no hi havia poble sense desfilada de penitents mentre els sants passejaven pels carrers carregats de ciris. A les nostres contrades el teatre popular -i religiós- també hi figuren els Pastorets nadalencs i en algunes poblacions la representació de la Passió o les singulars Danses de la Mort, una pedrera per formar aprenents d’actor que ha estat molt eficaç per nodrir els escenaris professionals. Ens sorprendria el llistat d’actors que a Catalunya han interpretat Hamlet havent alimentat la veu i el moviment escènic vestits amb capa principesca després d’haver declamat en Lluquet amb una samarra de rabadà davant d’un públic parroquial.

Les processons d’aquests verals propers no tenen aquell punt meridional o d’altiplà propi de les terres andaluses o castellanes que participen d’una emoció més exaltada aixecant passos que, com els pecats, pesen molt, són extraordinàriament feixucs i difícils de maniobrar. Em sobten les solemnes desfilades amb legionaris de veritat quan enlairen, marcialment i amb la precisió dels xicots de la mort, la Creu amb el crucificat entre el fervor popular embravit.

Per parlar de pobles propers, Sant Joan de les Abadesses -una de les viles que m’ha acollit- celebra des de fa més de mig segle una singular processó motoritzada. Tradicionalment, ja es pot dir perquè enguany anem per la 51^ena edició, s’hi celebren, coincidint amb aquestes festes, els 3 dies de Trial de Santigosa. Una fita futurista inspirada per en Marinetti on els motoristes surten disciplinats, un rere l’altre, per grimpar marges impossibles i pedrots estratègicament disposats amb cura de no caure o fer un peu a terra, una creu que també els penalitza. Aquest perfum de benzina contrasta amb l’encens i el repic de les matraques perquè les campanes han emmudit. Ja fa anys que no hi ha processons a Sant Joan, només un discret Via Crucis al claustre del monestir. Al lateral de la magnifica església romànica s’hi disposa any rere any el monument de setmana santa on els devots hi cremen cera perquè qui no hi porta un ciri, al monument, tot l’any li va malament. Millor fortuna ha tingut la recuperada processo de Camprodon. Una insòlita revifalla amb soldats romans de mentida bèl·licament disciplinats i amb la participació, als principis de la represa, dels soferts pagesos de Freixanet en el paper dels jueus.

S’han acabat les festes, hem portat la mona als fillols i ja esperem la propera, la magnifica festa del llibre i la rosa, Sant Jordi. Haurem de recloure les imatges i reprimir les grans processons. Només podrem treure al carrer aquelles que ens desfilen per dins.