Mirall de prínceps.

 

La cosa monàrquica escalfa motors. Revifar i mantenir la flama a les velles cases reials ha de ser un exercici fatigós i car. Just ara es reprendrà un centre d’interès informatiu que ens mantindrà entretinguts dies i dies fins al moment en el qual Carles III sigui coronat. Un esdeveniment d’aquells que no et pots perdre perquè és història viva del Regne Unit que serà exhibit a tot l’univers mediàtic. La BBC, ben greixada després dels funerals d’Isabel II, tornarà a retransmetre per al món l’instant en el qual el monarca serà el nou dipositari de la corona. Un ritual de contes de fades i de prínceps blaus -una mica esvaïts- que ens farà somiar. Edulcorats directes amb el bo i millor de cada casa reial europea. Pameles, vestits, uniformes, desfilades i carrosses daurades com la corona reial que no es transformen en carabasses. Els encanteris són permanents, vitalicis i es deixen en herència. Atributs de determinats bressols de casta privilegiada per la gràcia divina.

Un rei madur que ha estat una eternitat esperant que la seva mare abdiqués. Els fets i la tossuderia de la reina es van alinear en una mort sobre dels escenaris quasi literal, fins gairebé l’últim sospir sa majestat va ostentar amb una rigidesa marca de la casa una autoritat numismàtica que serà difícil d’igualar per al successor. Tampoc la biografia està de la seva part, separat i vidu d’una princesa que no encaixava en aquell palau carregat de pols històrica. Diuen que les relacions amb els fills, algun de díscol, no estan pas inspirades en aquells escrits medievals, els espills de prínceps, que els clergues escrivien a la manera dels manuals carregats de consells fonamentalment morals per regnar segons la voluntat divina. Preceptes on els reis perfectes s’havien d’emmirallar. 

Veurem quina imatge en reflecteix el mirall de barber mentre la història contemporània del seu regnat els afaita. Ja hi ha enquestes diverses, vaticinis que haurem de veure si es compleixen o només en part. Diuen que el grau de fervor monàrquic a les illes britàniques recula, més entre els joves que no estan per romanços. Que hi ha un sector de la població que porta samarretes grogues i pancartes renegant del rei. Veurem amb el temps una república anglesa? Per ara no, dura la incondicional acceptació majoritària amb alguna esquerda. Com diuen els cronistes de la cort aquest nou rei amb arrugues a la cuirassa no té la imatge ni el predicament que emanava de l’antecessora. A favor seu s’ha d’admetre que és més ric, molt més ric que Isabel II, un astut gentleman dels negocis.

Aquesta virtut, que hauria de jugar a favor seu, pot ser una de les causes de la controvèrsia i del rebuig perquè la despesa que comportarà la coronació té molts, però molts, zeros. Una xifra astronòmica que han determinat de no fer pública anticipadament fins que s’hagi celebrat. Un cost que després es repartirà equitativament entre els soferts contribuents britànics que no estan per gaire alegries econòmiques ni massa disposats a renovar la pamela. La crisi greu i la recessió amb els efectes del Brexit dibuixen un panorama que no està per tirar coets ni malbaratar en afers sumptuaris. Arguments fàcils i entenedors de pub anglès mentre la campana de l’última consumició no els ha alertat. Veurem si la campanada desmobilitza les multituds que acostumen a assistir -des de la vorera, no del balcó- a les desfilades. Existeix cert temor al respecte entre els membres de la cort reial. Que la indiferència del poble no acabi pesant més que la imponent corona de quatre quilos -sense comptar-hi el romanent capil·lar acumulat i la laca- amb què el rei haurà de carregar.

Aquests dies al monarca anglès l’han relacionat amb una suposada visita de cortesia, per amistat i parentesc, de l’emèrit espanyol de pas cap a Sanxenxo, terra acollidora de marisc i formatge de teta gallega. Es va dir, però no s’ha confirmat, que l’emèrit gaudiria d’un àpat en companyia del col·lega Carles III. No cal ser un expert diplomàtic per intuir que, en les circumstàncies actuals, qui va estar el titular de la corona del Regne d’Espanya no és un bon escuder per exhibir als aparadors de les relacions socials, menys als rierols de sang blava que el poden percebre com un personatge de cabal poc ecològic i amb massa toxines per a un ecosistema monàrquic inspirat en els sants preceptes dels miralls de prínceps. L’estada londinenca la va rematar assistint -ha estat confirmat- al partit de Champions entre el Chelsea i el Reial Madrid.

De l’emèrit a l’inoportú hi ha una perillosa oscil·lació al caire d’una navalla esmoladíssima. Era o ha estat encertada la visita -si s’ha produït- dels cosins llunyans abans de la coronació a Londres? El puritanisme anglès podria haver-ho desaconsellat, per la qual cosa va continuar cap a la destinació on un esbart cantaire de sirenes regatistes tenen el port i la nau per desafiar els oceans foscos de la ingratitud.

Per ara l’exposició i les declaracions d’en Joan Carles han estat sense rebombori, la premsa no li perd la petja com a una peça de caça major. Tampoc sabrem si el pare i el fill es trobaran. Un altre enigma que ve a reforçar la mutació d’emèrit en inoportú ateses les reaccions institucionals de la casa reial espanyola i del govern socialista al poder, cap ni una. Li convenen les expansions pàtries del rei jubilat a Felip VI? Són oportunes en el moment  preelectoral?

Les imatges a dia d’avui han estat les d’un pes mort assegut en un tron fictici d’una embarcació paint nècores. Cosa que té molt de mèrit si el comparem amb el cosí llunya, ambdós han aplegat una immensa Fortuna.