Casa de
barrets Panamà, títol per a una novel·la coral d’intriga. Un trencacolls
argumental amb milions de documents -i de diners- com a protagonistes. Es
tracta de l’última sonsònia massa reiterativa dels temps que corren. Música per a ascensor amb la melodia d’en Julio
Iglesias, la vida sigue igual. Heu
calculat mai el percentatge de probabilitat que aquesta cançoneta us acompanyi
mentre leviteu en un ascensor? Un any i l’altre, i encara un any més així que
s’obre la porta quan es precipita el devessall melòdic ensucrat que ens amara
volent remeiar la claustrofòbia i el vertigen.
La vida sigue igual... al final las obras
quedan las gentes se van, otros que vienen las continuaran... La vida sigue
igual. Tot un profeta, aquest gallec universal! Res canvia. La condició
humana es confirma i ens sorprèn –si no ens hi hem avesat posant-hi pell dura-
en una cursa de despropòsits en matèria de fiscalitat corrupta. Quan ja
pensàvem que es tractava d’una d’epidèmia just d’abast nacional –una grip
espanyola com la de 1918- ens cau una galleda més d’aigua freda i d’àmbit
global. Els papers de Panamà són l’última partitura actualitzada de com
defraudar. En Karl Friedrich Kretschmann –el ministre-president de Baden-Wurtemberg-
ho clava en format faula: “Qui defrauda com una guineu, abusa com un llop”. En
l’ambient, els udols de les ferams carnívores amb ullals de tauró.
Es confirmen
els arguments per defensar la Infanta. Hisenda
(no) som tots, era pur eslògan i màrqueting dissuasiu per atrapar ingenus
de bona voluntat. A Panamà n’hem vist l’abast. Hisenda som molts, però no
tothom. La veritat és que rere la delació panamenya hi ha molta enveja per no
pertànyer al club selecte dels defraudadors. O no. Perquè just aparèixer al
vergonyant llistat negre –fosquíssim- tothom declara –només de paraula- estar
al dia amb aquesta senyora de cantonada distingida, Na Hisenda. En mal moment
s’ha descobert l’afer, quan comença el període per posar-nos-hi al dia. A
alguns –jo mateix- no ens reconeixem pels matins quan ens afaitem davant del
mirall entelat. Em pregunto qui deu ser el babau reflectit al mirall que paga
–sense remei- tots els tributs.
Jo aprofito i
li ho demano –Mirall, mirallet, digues, sóc un bon ciutadà?- Entre la boira i
el baf matiner la resposta es fa pregar –Sí, però n’hi ha de més espavilats-.
En tinc tota la certesa. Aquests papers de Panamà, orfes d’una paternitat
dubtosa, han posat, però, cognom a la criatura sospitosa. I rostre. Onze
milions i escaig de documents! Quants eixerits s’han refugiat rere les empreses
pantalla i quantes ànimes sense pena econòmica pul·lulen disfressades de
fantasma per l’univers del frau? És alliçonador –presumptament- comprovar com
d’untats tenen els dits d’oli alguns predicadors, moralistes i patriotes significats
a qui han arreplegat fent trampes.
Tripijocs.
Entramats. Teranyines sense aranyes. Laberints. Muntatges. Enlloc un fil
d’Ariadna. L’opacitat i la foscor en un forat negre tot cercant també la llum
redemptora del blanqueig.
M’imagino
algunes grans fortunes amb estibes de diners –alguns de dubtosa procedència-
arrecerades de les hisendes. Feixos de bitllets de vacances a Panamà protegits
a banda i banda del canal mentre alguns banquers locals posen a prova l’ètica
fiscal d’aquests distingits clients.
–Amb IVA o sense IVA?
