Aquest 2017
s’inaugura gèlid mentre s’apropa la cerimònia de canvi de president als Estats
Units d’Amèrica. L’Obama marxa i el relleva en Trump. Un personatge que ja
comença a cavalcar encara que per ara només piuli. Em va cridar l’atenció la
conversa al carrer de dues àvies d’edat avançada referint-se a aquest Donald
–Sí, dona, aquell que sembla que hagi sortit d’un circ! –vaig imaginar que era
un eufemisme tocat per la beatitud que confereix l’edat relativitzant el
personatge i el moment. El meu dubte és si l’avia volia tractar-lo elegantment
de “pallasso” sense embuts o se li va trencar el raonament mentre no ensopegava amb la
paraula.
A qui no se’ls
ha trencat el fil argumental és als polítics xinesos que han definit els anuncis
del president electe com un “poti-poti de ximpleries,
de falta de vista, de vells prejudicis i de fantasies polítiques”. I l’han
advertit sense massa filigranes formals amb una “confrontació devastadora”.
Bravo, Donald! Realment no deixa indiferent a ningú. Aquest mag dels titulars
curts s’ha avançat al nomenament formal per començar a gestionar el món com un
emperador mai vist a la pista central del Gran Circ Americà en la nova edició
de l’espectacle més gran del món. Príncep del funambulisme, rei dels forçuts tramposos
i emperador dels pallassos, tot alhora. Amb aquest Capità Amèrica II ha
renascut l’estrella i un nou superheroi amb tupè a la ramaderia Marvel.
Un personatge
a estudiar. Curiós si no fos pel poder que ja acumula. Algú que esquitxant
només titulars agressius sense argumentar ha arribat al càrrec de president
d’un dels països, sinó el primer, més poderosos i influents del món. Les
eleccions es guanyen a cop d’eslògan i en Trump n’és un expert. El seu missatge
durant la campanya es va alinear amb els tertulians de barra de bar que
enyoraven l’era daurada dels miraculosos somnis econòmics i la brillantina de
l’Elvis. En Trump ha estat el col·lega que ha donat la raó als desesperats i
els ha promès –com s’ha dit molt encertadament- tornar a viure en analògic en
un món digital irreversible. La ironia sovint se supera a si mateixa i la
realitat ha sobrepassat la ficció més tronada.
A
l’entranyable Donald no li calen els cent dies de cortesia, tampoc els rivals
li atorgaran cap treva perquè ell sol ja ha batut molts rècords mundials. A l’Ernest Hemingway del Twitter –com es
proclama a si mateix- dels 140 caràcters encara li’n sobren molts per esvalotar
el galliner global sense admetre preguntes. Serà tota una novetat sentir-lo
pronunciar discursos que vagin més enllà del titular. Com justificarà i
desenrotllarà –i endolcirà- aquests cops de puny a les xarxes socials a què ens
ha avesat.
Estirant la
reflexió em pregunto quan trigarà –si no és que ja s’ha verificat- a arribar
l’onada atlàntica a les nostres costes europees. Quina serà la versió hispana,
per exemple, del tsunami polític que ha provocat el nou president electe. Aquí
també n’anem ben servits, de candidats -un homenatge a aquella joia en blanc i
negre del Luis García Berlanga, Benvingut
Mister Marshall-. Ja fa dies que hi medito i he arribat a la conclusió,
després de filar molt prim i de llegir entre les línies espesses de gruixuts
estudis, que el nostre Donald Trump de la Mancha es correspon a la barreja de
diversos prohoms, una amalgama entre el presentador del Sálvame Deluxe amb el
malaguanyat Ruiz Mateos SA –disfressat de Superman- i l’enyorat Jesús Gil y Gil
–acoblat en un conjunt escultural eqüestre al sofert i molt noble Imperioso-.
Apassionant moment.
Metrallat pels focus al mig de la pista reapareix Donald Trump vestit de
domador amb un barret de copa. Bressolat per la fanfara de l’orquestra que
interpreta una peça alegre s’adreça al públic. Somriu...
-Senyores i
senyors, que continuï l’espectacle!
