Españoles, Franco ha muerto! L’aparell panxut amb una pantalla boteruda
i grisosa irradiava la fita històrica el matí del 20N de 1975. Just es compleix
el quarantè aniversari d’aquella notícia. Al general superlatiu ja feia mesos
que el bressolava una triomfant agonia prèvia que el menava a la victòria
pòstuma –com un Cid gallec- resistint fins al darrer badall. Moria en un llit
amb tots els honors malgrat els “contubernios”,
el rojos, els comunistes i totes les nissagues de malviure i de pitjors
intencions polítiques que s’havien conjurat per la derrota en vida del
dictador.
La TVE espanyola apujava el
monopoli dels índexs d’audiència a còpia de “partes” mèdics inintel·ligibles signats per una assemblea de
metges, l’equip mèdic habitual. Una enciclopèdia de conceptes i d’afeccions
seguides per un ventall d’especialistes comandats pel gendre del causant, el
Marquès de Villaverde, un sinistre cirurgià que va vendre les fotografies del
superlatiu general destil·lant dolor en un llit d’hospital. La imatge d’en
Franco entubadíssim -com li pertocava
per rang- a pit nu i demacrat no augurava cap esperança. En Franco, com
confirmaria l’Arias Navarro, l’estava dinyant.
I ara què? El règim ho tenia
“tot lligat i ben lligat”, una clàusula en el testament polític de la nissaga
franquista que podríem confirmar, en alguns aspectes, ha estat certa. La
memòria històrica ha patit un greu episodi d’amnèsia induïda. La modèlica
transició -o el pacte des de la por i del recel recíprocs cap a una
reconciliació franca pendent- ha permès que no es reparin els greuges de la
dictadura, que no es deroguin les condemnes i no es rehabilitin els que hi van
deixar la pell en sumaríssims –una altra vegada la passió pels superlatius-
judicis militars. Quelcom inaudit. Espanya no ha fet els deures en la
investigació dels crims del franquisme o en la reparació del patrimoni
decomissat.
El far d’occident i la llumeneta
del Pardo il·luminen encara el nomenclàtor dels carrers tot cavalcant en
algunes places majors. No cal una lupa de massa augments per trobar referències
vigents al franquisme. Milers de plaques, creus, inscripcions o referències
explícites perviuen en la simbologia pública homenatjant el règim franquista. Després
de quaranta anys continuen celebrant-se misses i es convoquen pregàries per qui
va estar el guardià de les essències nacional-catòliques sota pali.
Aquell matí de fa quaranta anys em
va enxampar sota del cel emboirat de la imperial Toledo, traspassat per les
bèl·liques sagetes de l’Alcàsser, tot contemplant com s’iniciava el dol amb el
Greco per testimoni. Arreu banderes amb crespons negres. La tramoia, els gestos
i les fermes adhesions congriaven llargues cues d’adeptes, addictes -i
curiosos- al règim. La Plaça d’Orient s’erigia en el quilòmetre zero d’una nova
època sense trencaments abruptes ni cap mena de condemna. Surava cert
desconcert després de tants anys de franquisme sense el cap visible en tots els
sentits mentre el contuberni en general submergia el moment en l’alegria
continguda. La cosa no estava per excessives exterioritzacions ni per destapar
les ampolles de cava amb massa rebombori.
El PP –des de l’Aliança Popular d’en
Fraga- ha anat aglutinat majoritàriament el franquisme. No els ha calgut a les formacions
d’extrema dreta i franquistes singularitzar-se perquè ja son dins de la dreta.
Els franquistes d’avui són al PP contenint maneres que, sovint, els traspuen.
Tanmateix a certa classe empresarial no li va anar gens malament amb el règim. Una
Espanya, aquella, on la prebenda, l’estraperlo i el tripijoc -camarades de la
corrupció- eren considerats botí de guerra. Els vencedors senzillament hi tenien
dret.
Recordo una escapada a
l’Escorial passant pel Valle de los Caídos, la pedra dura i freda dels
evangelistes de l’escultor De Ávalos. El tremendisme gens beatífic de l’indret.
Enlloc cap pinzellada de dolçor conciliadora. Estètica militar i faraònica on
els presoners de guerra van foradar la roca per bastir-hi un túnel per on
desfilaria en Franco cap a la immortalitat amb metro. Avui el parc temàtic
símbol del franquisme pateix la decadència amb què el temps tot ho embardissa. El
monument és allí consumint-se, com la figura que hi ha enterrada i com els
milers i milers de cossos amuntegats que van inhumar-hi. Hi ha qui imagina un
recinte dessacralitzat on s’hi apleguin totes les escultures franquistes deixant
que la natura reclami allò que li pertany i ho dignifiqui.
Avui, amb l’hora sincronitzada
amb l’Alemanya de Hitler per voluntat d’en Franco, hauríem de poder fer el
canvi d’horari al punt on no es demana venjança sinó justícia. Personalment,
d’aquells anys, trobo a faltar amb melangia –i certa nostàlgia- la joventut que
no tornarà.
