Sota una lleu
pluja que s’anirà intensificant al llarg del dia em desplaço fins a la Model.
Vorejo la presó fins l’entrada. Un primer pati amb finestres sense barrots indica que aquest espai era ocupat pels funcionaris
i dedicat a l’administració. Es fa estrany poder accedir al complex
penitenciari sense traves, cues, escorcolls i, el més insòlit, poder-ne sortir
quan es vulgui. El dia gris i emplujat hi afegeix un plus escènic que escau al
passeig. Portes esbatanades que encara deuen funcionar en un passadís que porta
al fotogènic espai central des d’on es controlaven les galeries.
Tot està
acabat d’abandonar, encara hi ha els cartells amb les instruccions i les
recomanacions diverses com si fossin vigents. La petja de la presència dels
reclusos es percep i es fa palesa en detalls que els dies no han pogut
esborrar. Els rètols anunciant les dependències, el terra gastat gairebé
erosionat de tant fregar-lo. Les cel·les obertes, una mena de loft petitó -estirant
l’eufemisme- amb un rentamans i una despullada tassa de sanitari bruta. Quantes
persones hi eren reclosos? Pels penjadors numerats en compto sis. Hi havia
alguna cel·la que es podria considerar de cinc estrelles en el catàleg de les
presons, només un llit i un envà separant la dutxa i el sanitari, una cambra de
bany descapotable que hi aportava quelcom d’intimitat i molt de luxe.
El cap del
pop, l’epicentre, el panòptic -el punt des d’on es visualitza tot- té un aire
com de cor de mercat municipal. Una parada estrella o privilegiada amb les
empremtes de les rodes de les cadires de despatx que encara hi són. Des d’allí
el conductor d’aquell món aliè a la vida exterior comandava el rumb de la nau,
els llums i les evolucions dels presoners als recomptes, per exemple.
L’atmosfera era freda, no hi havia el caliu humà que tempera els espais i els
empudega. La sentor a presó ja s’ha esvaït.
Coincidia la
visita amb els actes de la Barcelona Negra, el gènere policíac més proper a la
facècia que en la narració novel·lesca cal estalviar, la condemna. Avui la
cinquena galeria era ocupada pel públic que assistia als diversos actes que es
desenvolupaven a la Model, xerrades, una obra de teatre o una exposició de
retrats robot. Hi havia també una parada ben assortida de llibres del gènere i
algun autor que hi signava la seva producció. Tot del gremi policial i negre. A
la cinquena galeria, avui, no era possible passejar-hi visitant els espais o
les cel·les que han hostatjat algú significat, en Companys, en Ferrer i
Guàrdia, en Puig Antich o el Vaquilla.
M’he hagut de conformar amb la visió impressionant dels pisos i la quantitat de
cel·les de què disposa aquest espai.
He accedit al
patí, continuava plovisquejant, amb el paviment creuat a cicatrius esportives,
ratlles que també empresonen les regles del joc i el camp de bàsquet o de
futbol. En una raconada he descobert el que jo he considerat el tron dels presoners
que gaudeixen de certa posició prominent a la cangrí. Una graderia petitíssima
en dimensions que podia encabir només una vintena d’interns ben col·locats. Qui
seia en aquest lloc destacat, tot un símbol de territori? El Vaquilla
organitzant un motí?
A recer del
patí hi ha els tallers i l’escola. Aquesta és un edifici discret amb aules
mínimes atapeïdes de pupitres verds -els mateixos dels centres dels nostres
fills- amb les cadires al damunt de les taules amb les potes rovellades a còpia
de suportar la humitat de les neteges diàries on invertir el romanent
extraordinari de temps. Eines per escombrar els fantasmes del penediment, de la
culpa o de la innocència amuntegades en un petit recambró com acabades
d’abandonar. M’han sorprès les manualitats que suportant la intempèrie eren allí
abandonades, en aquell patí arrecerat com d’escola rural que no es podia
sostreure a les reixes i als filats que ho emboliquen tot. Trencadissos de
mosaic d’estètica infantil que algú va oblidar perquè només eren pretextos per
matar el temps.
Rètols inútils
en una vaga d’abandó anunciaven la “cuina” o la “infermeria". Els lavabos actualment
oberts al públic visitant continuen essent els mateixos de quan funcionava la
institució. A la sala de visites despullada de les taules i de les cadires hi
havia les finestres protegides per un vidre gruixut des d’on es comunicava
l’intern amb els seus. La fredor buida i la tristor ambiental predominen.
La Model avui
era un monument mut on els fantasmes del passat no se’ls foragita fàcilment.
Quants hi han perdut la vida entre els murs de la presó? Sortint en un espai a
la dreta sense retolar hi el lloc on van aplicar el garrot vil a Salvador Puig
Antich. Corria el març de 1974. És un espai buit, emblanquinat, sense nom que
havia estat el lloc on es regiraven i es lliuràvem els paquets. Al terra hi
falten quatre rajoles relativament noves que deixen veure el paviment original
on van falcar aquell estri esgarrifós emprat en l’execució. Figurar-se quins poden
ser els sentiments últims esgarrifa.
La Model. La
meva estança ha estat diguem-ne turística. M’he contemplat la portalada que et
torna a la vida i als semàfors sense reixes. M’he fixat en un banc o una petita
plataforma on els que havien complert la condemna hi dipositaven les quatre
pertinences mentre no s’obria aquella enorme portalada cap a la llibertat.
Silenci,
tristor, fredor... rimen amb presó. Fent un tomb pel pati desert me l’he
imaginat envoltat de reclusos. He pensat en aquells que, estalvis de delictes
criminals, sense condemna ferma hi han de fer injustament vida aïllats preventivament
i lluny de les famílies.
