Al vespre de divendres s’han
produït diversos atemptats a Paris. Es parla de seixanta morts metrallats en
una sala de festes i a diversos indrets del centre de la capital francesa. També
s’han produït tres explosions a les rodalies de l’estadi on disputaven un partit
amistós la selecció de França contra la d’Alemanya. Hi era present el president
Hollande, que ha estat evacuat. La consternació, la por, la impotència davant
del terror jihadista –presumptament- tornen a tenallar la França republicana.
Algú parla de l’11S francès. No se sap massa bé què ha passat o què està
succeint encara. Els mitjans informen d’una sala de festes assaltada,
possiblement amb ostatges.
Es tractaria de sis atacs
simultanis que han causat 174 morts i 200 ferits... una xifra que va augmentant
a mesura que passen les hores. Les imatges superen la raó i amplifiquen la
ràbia i la impotència davant del terror. Joves amb kalashnikovs haurien disparat indiscriminadament contra les terrasses
concorregudes dels cafès i a l’interior de la sala de festes Bataclan, seu d’un concert. Amb crits
d’Al·là és gran alguns s’haurien immolat després dels assalts. París
commocionada, amenaçada i angoixada. La por, la sang i la ira vessant-se pels
carrers enmig de la incertesa. Com és pot matar en mom de Déu?
La commoció mundial als atacs
d’ahir a París esborronen la riba occidental del món. L’EI, l’Exèrcit Islamista n’ha reconegut l’autoria. Ara mateix els
analistes i el president francès, l’Hollande, parlen de “guerra”. França és
assotada amb un nou concepte de “guerra” per aquest califat islàmic de frontera borrosa
amb ambaixades actives al cor de París. El setge policial –i militar- s’estén pels
carrers de la ciutat. Dels immolats, un és de nacionalitat francesa i l’altre
portava un passaport sirià. Tant l’Hollande com la Clinton reconeixen que van
armar-los en les estratègies contra de Síria. El president sirià Assad acusa
França i les potències occidentals d’haver contribuït a l’expansió del
terrorisme. Ha dit que França ha conegut el que a Síria viuen des de fa cinc
anys.
Ja no hi ha dubte, Estat Islàmic
mata en nom de déu contra els infidels i els impurs, la resta de la humanitat
que no forma part de la seva creença i de la seva manera de viure i d’entendre
la transcendència. Un mandat diví més enllà del fanatisme cap a l’holocaust que
els converteix en màrtirs rere la sang que ha esquitxat aquesta nit parisenca de
divendres. És l’imperi de l’horror. No en mom de Déu, si us plau!
El nombre d’assassinats ja arriba
als 129. La xarxa es tenyeix amb els colors de la bandera francesa, una
transparència sobreposada damunt de les imatges de la capçalera. Algú qüestiona
que aquests senyals de dol i de solidaritat no es reprodueixen en els atemptats
a d’altres indrets del món. Que sigui París i occident ens terroritza. Nova
York i Madrid també van tastar el regust de la sang quan és vessada al nostre barri. De mica
en mica es van fent públics els detalls morbosos. Els llocs es cobreixen de
flors i la por encara ennegreix els lluentons de la ciutat de la llum. A moltes
llars aquest serà un nadal ben trist carregat d’absències innocents.
Hi ha morts anunciades, aquelles
de quan hem de marxar en viatge organitzat cap a la incertesa del no-res o al
paradís que ens hem imaginat per no tocar el dos massa lleugers d’equipatge,
com deia el poeta. Morts que irremeiablement pertoquen. També n’hi ha de
sobtades que descol·loquen. Ningú es malfiava, són imprevisibles, traïdores. No
tocaria que ens parteixin l’ànima amb la fredor de la nit, en la solitud i en
l’espai buit a què no érem avesats. Restem, de sobte, orfes, vidus o mancats d’un
alè vital que ens acompanyava.
Però la més terrible de totes
les morts és aquella que té un culpable amb noms i cognoms. De l’accident
mortal en què hem estat implicats... a l’atemptat. Aquesta mort, sense raons,
sense enemics aparents, només perquè hi érem, perquè preníem un cafè, sopàvem o
escoltàvem un concert... és la més inexplicable de totes. La més dolorosa i
punyent. Per què jo? És la que ens colpeix més fort, la que ens deixa un pòsit
de ràbia i una necessitat de venjança infinites. Mai més podrem entendre què ha
succeït i quins arcans s’han hagut d’alinear perquè una persona propera sigui
abatuda, assassinada sense cap motiu. En la treva trencada d’aquesta nova
guerra covarda, els bàrbars cruels volen causar el major nombre de baixes. I encara
costa més de posar-hi un argument quan qui mata ho fa en nom de déu. Quin Déu?
Això és el que acaba de succeir
a París i esdevé a d’altres indrets del planeta.
