En Machado qüestionava: La primavera ha venido, nadie sabe
cómo ha sido. Mentre, en Luis Mariano postulava a Violetas imperiales -un hit parade de principis de la dècada dels
cinquanta del segle passat- que la primavera ha venido y yo sé porqué ha sido.
Gaudim d'una estació d'esclat en tots els sentits. De renovació,
d'optimisme per definició, de veure com s'encenen la natura i el nou cicle
vital. Per què comença, doncs, el calendari al gener i no al març?
Arbitrarietats. Per lògica i llum hauríem d'iniciar els cicles anyals amb
l'alegria del revifament que ens bressola. Amb tanta precisió i rellotge atòmic
ens van prevenir que la primavera astronòmica ha començat ahir, a les 12:02
hores exactament. Podem afirmar que els astrònoms sí sabien quan arribaria la
nova estació. El "com" el deixem en mans dels poetes i dels cantants
melòdics que curiosament, ambdós, es van exiliar a França. Van haver de fugir
perquè Espanya no estava per primaveres, llavors era més d'estius tòrrids, de
camises noves i d'alçaments.
El sol de primavera precisament tampoc il·luminava la projecció del
documental que va emetre TV3 sobre el
Valle de los Caídos. Aquell monument a la vergonya que el tardofranquisme volia
de la reconciliació. Caixes i més caixes contenint les restes ossificades de
soldats republicans amb un tret al cap. Havien estat desenterrats d'amagatotis
als anys seixanta per omplir els laberints de la mort i de la revenja d'aquella
cripta monumental amb disseny d'estació de metro gegantina. Custodien la cúpula
uns àngels terrífics de l'escultor Juan Ávalos i unes representacions
bèl·liques amb tancs i amb les banderes dels vencedors. Una barbaritat que
escapa a totes les lleis naturals del dol. Un gest de prepotència que va més
enllà i transcendeix fins a l'eternitat on semblaria que el dictador –company
de sepulcre- encara hi mana sota els principis d'aquell movimento de calaveres.
La primavera xipriota, més mediterrània i resplendent, ens posa els
pèls de punta. Fa dies que els bancs han tancat. S'han esgotat les existències.
Un desastre. La troica europea no afluixa la mosca del rescat si no és que un
percentatge passa per una quitança dels petits inversors. Tots aquells que hi
hagin deixat la pell per estalviar una mica veuran com les seves suors
s'eixuguen a favor de la disbauxa financera del país. El representant de
l'església ortodoxa ofereix el patrimoni, tot, per pal·liar la situació.
Suggereix que la mesura la poden escarnir les esglésies dels països del sud
d'Europa per sortir –de l'euro- i mitigar la crisi perquè no toqui els
estalviadors formiguetes. L'illa suporta un col·lapse bancari amb les arteries
comercials arterioscleròtiques enmig de la incertesa.
La notícia de primavera en clau convergent passa pels focus de la
sospita que omplen de clarobscurs la renúncia a tots els càrrecs menys el de
diputat per part de l'Oriol Pujol. L'han imputat
–com de malament sona aquest mot- en un afer de concessió fraudulenta de les
ITV. En desconec els asteriscs d'aquesta mena d'analítiques que són les
inspeccions tècniques de vehicles. És un cop a la nissaga Pujol, al pare Jordi,
a l'hereu Artur i al presumpte successor Oriol. Aquest s'haurà d'explicar i
demostrar que allò que li carreguen, atribueixen, acusen o incriminen –tot
presumptament- no és pas cert o no hi té res a veure. Destacar-ne la celeritat
de la reacció i esperar que la justícia ho sigui també en el veredicte. Res és
més pervers que la dilació, per bé o per mal. Perquè el retard de les
sentències només deixata la culpa o malmet la veritat.
La primavera vaticana sembla que aporta un bri d'esperança amb un Papa
que ha renunciat als exquisits mocassins vermells en favor de les sabates
d'encalçar cavalls feréstecs per les pampes argentines. Un Papa planer,
popular, campechano. Se n'haurà de seguir
l'evolució.
Jo, com el poeta, tampoc sé com ha arribat la primavera. Del que estic
convençut, pels indicis, és que els brots
verds propis de l'estació no fa l'efecte que hagin de traure el cap per les
gespes de la bonança. La realitat se'ns cruspeix la melodia ensucrada i
primaveral marcint aquelles violetes imperials. No oblidem, però, que aquesta
és l'estació per excel·lència de la sensualitat amb la sang alterada. De
l'alegria conjugal. Tornaran –segur!- les obscures orenetes i les epidermis torrades.
