La postal de quiosc és Barcelona i un mico blanc a la Rambla amb les
rajoles descolorides. Un port orfe de mariners rudes que caminen fent tentines
amb en Colom per brúixola mentidera. Barcelona se'ns podria morir d'èxit
internacional embolcallada pel cofoisme dels que l'habitem i l'evitem. Viu
cosmopolita amb una xinxeta permanent clavada als plànols dels cercadors
virtuals. La ciutat és un encís assaltat per carretades de turistes que
l'admiren apressats perseguint una pastanaga al vent.
He de confessar que he estat temptat de crear la plataforma antiguiris, un pacte per la resistència
passiva entre els que patim la invasió dels bàrbars del nord. Aquests dies es
prodiguen –detecto que tenen cicles regulars- els grups d'adolescents que celebren
el final d'etapa viatjant a una ciutat assolellada i amb monuments. Els de més
èxit són el Museu del Barça i la botiga del Hard
Rock Cafe Barcelona, per aquest ordre. En surten carregats de relíquies.
Algunes ja les llueixen només adquirir-les.
N'admiro el posat penitent dels acompanyants, gent soferta del gremi de
l'ensenyament internacional amb responsabilitat per partida doble, tornar-los sense
baixes a les files i no arribar a casa amb més del compte. Que l'alegria,
l'exotisme caòtic, la sangria i la samarreta miraculosa del Messi propicien
expansions nocturnes de mal controlar. Quina paciència hi esmercen!
Transitar pels carrerons estrets és heroic. Barricades de gent assajant
melés de rugbi urbà mentre s'aturen, badocs i sorpresos, a retratar-ho tot. Fer turisme
esdevé, cada vegada més, fotografiar evidències. Hi hem estat! He de confessar
que, en algun viatge, gairebé només he admirat la pedra, el quadre o l'objecte
turístic a través de l'objectiu d'una càmera tot conreant aquest fetitxisme
gràfic que ara constato. De petits col·leccionàvem cromos de futbolistes i ara de
grans, monuments.
-Sorry! I am sorry! –quan la multitud era més suportable, m'aturava
mentre el personatge enfocava la companya o els fills. Enquadrar la Sagrada
Família sense la finestra d'un autocar tot esquivant la multitud té mèrit. No
volia pas trencar la simetria primmirada de la instantània. He de reconèixer
que m'he tornat més insensible a les ínfules creatives dels turistes. Procuro
no fer massa nosa, això sí; i que no m'atropellin quan van a peu amb el temps
taxat. Amb bicicleta, però, són un autèntic perill per a la fauna autòctona. El
medi natural del vianants comença a estar depredat per les bicicletes
municipals i per uns exòtics exemplars forans que fan miques l'equilibri
ecològic de la mobilitat amb dues rodes i pedal.
Les Rambles de la memòria adolescent d'un nen de poble m'encisaven
encara més. Cal fixar-se com de grises s'han tornat les rajoles. A la epidèmia
de verola axicletada, l'epidermis del passeig pateix una decoloració que no és
fruit del disseny. Del vermellós contrastat amb el blanc original han evolucionat
al color de gos quan ha fugit. Les Rambles són terra de ningú, sala d'espera
prèvia a l'aeroport amb preus internacionals.
Quants anys que no m'hi assec! Fa temps que quasi ningú del país hi pren
l'aperitiu dels diumenges. Les Rambles, per no oferir, no tenen olives farcides
d'anxova de l'Escala, vermut de la casa ni tampoc bancs alternatius on assistir
com espectadors a la desfilada esplendorosa de la gent passejant. Per als barcelonautes, la Rambla és terreny
neutral, frontera de pas. Les reconquerirem algun dia?
Mentre, continuen exercint de meeting
point en la Barcelona postolímpica, mestissa, caòtica, turista, acollidora,
cosmopolita –per què no?- i amb els braços oberts a l'activitat més triomfant,
rica i plena d'aquests temps que corren. Oh, benvinguts, doncs. Bienvenidos. Willkommen. Welcome. Bienvenu... Passeu, passeu.
